martes, 24 de octubre de 2017

No ens toqueu... l'educació!

No ens toqueu... l'educació!


Benvolgudes companyes, benvolguts companys,

Els últims dies hem vist com diferents figures polítiques han posat en qüestió la labor docent del professorat a Catalunya,  acusant d'adoctrinament i fomentar l'odi contra Espanya.

El passat 11 d'octubre al Congrés, Ciutadans portava, amb Toni Cantó, una moció contra l'adoctrinament, ja que consideren "que no ha hecho nada para evitar que los secesionistas adoctrinen a nuestros hijos".

El Xavier García Albiol, president del PP a Catalunya el dissabte 14 d'octubre deia "En la mayoría de colegios catalanes enseñan a odiar a España".

El Ministre d'Educació Íñigo Méndez de Vigo ha plantejat en la possible reforma de la constitució introduir el principi de lleialtat constitucional en l'educació. I es planteja centralitzar les competències educatives.

Però aquest atac no és només contra els docents, és un atac contra l'educació pública, educació pública que ha sigut i és la garant del clima de respecte social que vivim al nostre país.

I ara s’afegeix el fantasma de la intervenció del Departament d’Ensenyament amb l’article 155 a la qual ens hi oposem frontalment.

Davant aquests fets, convoquem concentracions davant els ajuntaments de Manresa, Terrassa i Sabadell.

AGENDA
Dimecres 25 d'octubre
A les 18 hores
Davant els Ajuntaments

No permetrem que ens toquin l'educació.

Us hi esperem! 

jueves, 22 de junio de 2017

CCOO es felicita de l’aprovació del text de la Llei de Renda Garantida de Ciutadania en la ponència parlamentària

Ara cal agilitzar els tràmits per tal de que l’aprovi el ple del Parlament abans de vacances, per ser efectiva el 15 de setembre

CCOO es felicita de l’aprovació del text de la Llei de Renda Garantida de Ciutadania en la ponència parlamentària

CCOO està satisfeta pel la finalització dels treballs de la ponència parlamentària sobre la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de Renda Garantida de Ciutadania (RGC). Des de l’acord de 15 de maig entre el Govern i la Comissió Promotora era urgent aquest pas per tal de garantir que la llei pugui ser efectiva el 15 de setembre.

Estimem que, a falta de passar per la Comissió de Treball, la llei de RGC es podrà aprovar al Ple del 12 o 13 de juliol. Després d’algunes dificultats sobrevingudes, entenem que el redactat acordat per la ponència respon als treballs fets per aquesta i als continguts de l’acord entre el Govern i la Comissió Promotora, per la qual cosa demanem a tots els Grups Parlamentaris que respectin el redactat aprovat per la ponència i agilitzin la seva arribada al ple.

Recordem que la ILP de RGC demana el desenvolupament de l’article 24,3 de l’Estatut, disposició que té l’origen en la proposta de RGC llançada per CCOO l’any 2003.

La RGC aprovada avui en ponència tindrà l’1 d’abril de 2020 un valor equivalent a l’IRSC- Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya per a una persona (avui 664€/mes), i el 150% de l’IRSC per a dues persones que convisquin, més un 15% per cada menor, amb un topall del 182% (avui 1.208€/mes). A partir del 15 de setembre, comença la seva implementació amb el 85% de les quantitats esmentades, que seran del 91% i el 97% els anys 2018 i 2019 respectivament.

La llei preveu que es beneficiïn de la RGC totes les persones sense ingressos i, amb caràcter complementari, totes les que tinguin prestacions, ajuts o pensions per sota del llindar de l’IRSC.

Pel que fa a les rendes del treball per sota de l’IRSC, d’inici seran possibles beneficiàries les famílies monoparentals. La llei estableix el caràcter complementari de la RGC amb totes les rendes del treball a temps parcial per sota de l’IRSC, però quan i de quina manera s’haurà de desenvolupar més endavant.

Lluita Digital especial sobre la RGC: http://www.ccoo.cat/revistes/lluitadigital/269.pdf

miércoles, 14 de junio de 2017

Increments salarials als convenis col·lectius, JA!

Aquest matí, davant de les portes de Foment del Treball, hem assistit a la concentració convocada per CCOO per reclamar a la patronal convenis dignes en tots els sectors, recuperació de poder adquisitiu i acabar amb la precarietat laboral.
No podem creure que estem sortint de la crisi, segons els mitjans de comunicació i la dreta econòmica i política, quan al Vallès Occidental dues de cada 10 persones viuen en situació de pobresa i en risc d'exclusió social i un 27% de les persones que treballen ho fan amb uns ingressos tan precaris que els podem considerar treballadors pobres.
Passem a l'ofensiva i lluitem contra aquest desequilibri que limita a la repartició dels beneficis ente el capital a costa de la societat.


jueves, 18 de mayo de 2017

El futuro será peor que el pasado a no ser que las políticas gubernamentales cambien

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 11 de mayo de 2017.
Este artículo presenta el gran deterioro de las rentas familiares que ha tenido lugar durante los últimos años en la mayoría de los 25 países capitalistas con mayor desarrollo económico, incluyendo España. Los datos, extraídos de un informe del McKinsey Global Institute, señalan una situación muy preocupante que conduce a la aparición de sociedades en las que grandes sectores de la población, incluyendo la mayoría de jóvenes, tendrán niveles de vida más bajos que los de sus padres. El artículo analiza también las causas políticas de este deterioro, haciendo hincapié en las políticas públicas neoliberales como responsables de esta evolución.
Acaba de publicarse un artículo (Poorer than their parents? Flat and falling incomes in advanced economies) del McKinsey Global Institute que es de una enorme importancia y que me temo que no va a tener gran visibilidad mediática. En este estudio se ha analizado la evolución de las rentas familiares desde 1993 a 2014 en los veinticinco países capitalistas con mayor desarrollo económico (incluyendo España). Es una información valiosísima que muestra una situación más que preocupante. Mientras que el porcentaje de hogares que no vieron aumentar sus ingresos durante el periodo 1993-2005 fue solo de un 2%, este porcentaje subió nada menos que a un 65-70% de todos los hogares durante el siguiente periodo 2005-2014. Dicho de otra manera, el número de personas en el mundo capitalista desarrollado que no habían visto ascender sus rentas (bien permaneciendo como estaban o bien viéndolas descender) pasó de ser 10 millones en el periodo 1993-2005, a ser 580 millones en el periodo 2005-2014, un incremento espectacular. Entre los países en los que el porcentaje de hogares que no vieron un aumento de sus ingresos fue mayor durante el periodo 2005-2015, España e Italia estaban entre los más elevados (98% y 97%), seguidos de EEUU (81%) y Reino Unido (70%). Este porcentaje fue incluso mayor entre las familias más jóvenes. El informe señala que las personas jóvenes están hoy en riesgo de que sus ingresos sean menores que los que tuvieron sus padres, teniendo una probabilidad alta de estar en riesgo de pobreza, mayor que el que tuvieron sus padres.
Las causas políticas de este hecho tan preocupante
La causa más importante de este descenso de los ingresos familiares es el descenso de los salarios y de la población ocupada. El porcentaje de la población que tiene puestos de trabajo ha bajado, y la calidad de esos puestos y el nivel de sus salarios también. Y lo que es más importante señalar es que tanto el descenso salarial como la bajada de la ocupación se deben primordialmente a la imposición de políticas públicas que los Estados han estado imponiendo. No ha sido tanto la revolución tecnológica o la globalización económica, sino el contexto político, y sobre todo las coordenadas de poder en cada país, dentro de las cuales la relación entre el mundo del capital y el mundo del trabajo juegan un papel determinante. En realidad, estas mismas coordenadas de poder son las que determinan el tipo de revolución tecnológica que se aplica o la forma de la globalización que toma lugar. El informe muestra que en los países donde el mundo del trabajo (a través de partidos enraizados en la clase trabajadora y otros componentes de las clases populares) continúa teniendo mayor poder y continúa manteniendo las políticas públicas progresistas, este descenso de los salarios y de la ocupación ha sido menor que en los países bajo la gobernanza de partidos conservadores y liberales (próximos al mundo de la gran patronal), como lo han sido España e Italia. En los países nórdicos como Suecia (donde el mundo del trabajo ha sido históricamente fuerte, con una elevada sindicalización) las políticas públicas han sido más sensibles de cara a proteger tanto los salarios como la ocupación y el tiempo del trabajo, generando como consecuencia una mejor distribución de las rentas generadas en el mercado de trabajo, asegurándose que estas rentas no experimentan ningún descenso, precisamente lo opuesto a lo ocurrido en el sur de Europa, como en España y en Italia. En estos dos países el desempleo es muy elevado, y el nivel de temporalidad es también elevadísimo, llegando a un nivel escandaloso entre la población laboral de 15 a 24 años, alcanzando el 70%. El promedio de la UE es del 43%.
Desigualdades basadas en explotación
Lo que también es interesante es que en la presentación de las causas del crecimiento de las desigualdades de rentas familiares, el informe insinúa que sí que existe “explotación”, pues acentúa que el enorme crecimiento de las rentas derivadas del capital que ha ocurrido durante el periodo 2005-2014 (más en el sur que en el norte de Europa) ha sido a costa de que las rentas del trabajo hayan bajado. En realidad, a la vez que las rentas del trabajo han descendido en la mayoría de países capitalistas de mayor nivel de desarrollo económico, el porcentaje de las rentas del capital sobre la renta total del país ha aumentado, alcanzando unos niveles nunca vistos desde 1929.
En realidad, el enorme crecimiento de las desigualdades se debe a la mala e inequitativa redistribución de la riqueza creada, consecuencia de las políticas neoliberales impuestas (bien directamente o indirectamente por el Estado) a la ciudadanía, entre las cuales las reformas laborales han sido una causa importante de tal deterioro del mercado laboral (ver mi artículo “Las ocultadas causas políticas del crecimiento de las desigualdades”, Público, 04.05.17). Como el informe señala, el crecimiento de la productividad y los ingresos derivados de ello se han distribuido a favor de los beneficios empresariales y a costa de los salarios. Más claro no se puede decir. Ha contribuido también a este aumento de las desigualdades un descenso de la progresividad de los sistemas fiscales de estos países, beneficiando más a las rentas del capital que a las rentas del trabajo. España ha sido un claro ejemplo de ello.
Cambios en las percepciones populares sobre el crecimiento de las desigualdades y sus consecuencias políticas
Estos cambios en la distribución de las rentas, con el enorme crecimiento de las desigualdades, han tenido un enorme impacto en las actitudes de la población sobre tales fenómenos según su clase social, aun cuando hay elementos comunes. Así, el grado de desaprobación del crecimiento de las desigualdades ha ascendido notablemente, confirmando lo que ya se ha documentado extensamente. Los porcentajes de la población que consideran que las desigualdades son demasiado altas han aumentado en todos estos países, alcanzando grandes mayorías (del 75 y del 85%) de la población.
Otras percepciones que han ido aumentando son la creencia de que la globalización tiene un impacto negativo, creciendo el porcentaje de personas que sostienen que “las importaciones de productos y servicios crean una destrucción del empleo doméstico”, y un tanto semejante ocurre con la inmigración. Estas creencias están más acentuadas entre las personas con bajos ingresos que entre las personas con ingresos medianos y altos, siendo las primeras las que tienen un mayor sentimiento negativo hacia la globalización y hacia la inmigración. El informe también documenta que son estos últimos los que tienen una visión más pesimista del futuro y son los que apoyaron más a partidos de ultraderecha, y en el Reino Unido al Brexit.
Las conclusiones políticas de estos hallazgos, confirmados por muchos otros, son que las reformas neoliberales (promovidas por el mundo del Gran Capital) han sido responsables del descenso del nivel de calidad de vida y bienestar de las clases populares, y muy en especial de las rentas inferiores, las cuales están constituyendo las bases de los partidos contestatarios antiestablishment (que gozan de gran simpatía en amplios sectores de las clases populares), y que han cambiado sus alianzas electorales como consecuencia de su desencanto con los partidos de izquierdas o centroizquierda tradicionales, que consideran coaptados por el sistema. A no ser que estos u otros partidos cambien tales políticas neoliberales, el futuro será muy difícil, abocándonos a una situación que debería ser considerada inaceptable por la gran mayoría de la población de estos países. Así de claro.

miércoles, 5 de abril de 2017

Drets de ciutadania

Dret a l’aigua i drets laborals: conjuguem (o sumem) drets

El 19 de març els carrers de Terrassa van ser un clam ciutadà en suport a la gestió pública de l'aigua. Encara que aquest procés no està exempt de tensions, queda palès que el servei d’aigua potable a la ciutat de Terrassa té el suport polític i ciutadà perquè sigui de gestió pública. Cal reconèixer que aquest debat s'està donant en la societat gràcies a organitzacions com Aigua és Vida o la Taula de l'Aigua, les quals han situat, al final de la llarguíssima concessió, el debat necessari per recuperar un servei essencial i per gestionar-lo des d’un vessant públic. Per posar fi a la mercantilització d’aquest servei a la ciutadania es van posar d'acord partits polítics d'esquerres, agents socials i plataformes de la ciutat.

Avui, per sort, i gràcies a plantejaments i debats que s'estan donant, sobretot en el municipalisme, ningú no discuteix que hi ha drets socials dels quals poques empreses fa molt de temps que s’aprofiten i que fan negoci amb serveis o drets de ciutadania que, en molts casos, no s’aguanten en un compte d'explotació. Els que sí que s'aguanten, com pot ser el cas de l'aigua, han de servir per revertir en el benestar dels ciutadans i ciutadanes i s'han de gestionar des de l’àmbit públic.

Sé que, en el cas de Terrassa, hi ha qui té temptacions de plantejar que el servei d'aigua el van iniciar uns quants ciutadans “preocupats” pel benestar de la població i per donar un servei a la ciutadania. D’això ja en fa 175 anys, en els quals no s’han tingut en compte els rendiments econòmics que podia aportar el negoci. La veritat és que això no hi ha qui s'ho empassi. Després de tants anys en què els beneficis no han estat pocs i el compliment del contracte últim que va expirar el passat 9 de desembre del 2016, és lícit, lògic i, sota el meu punt de vista, necessari que la gestió canviï. S’hi pot estar més o menys d'acord, posicionar-se a favor d'una gestió o d'una altra, però hi ha coses que no són discutibles a hores d'ara, com que la titularitat del servei és de l'ajuntament o que l'aigua com a recurs natural és un bé comú.

Però també cal deixar clar que quan es parla de bé comú o de drets de ciutadania no es pot fer tenint en compte un únic dret. En un procés com aquest és necessari tenir present que la persona té dret a un bé comú com és l'aigua, però no és menys cert que el dret al treball és també part d'aquest compendi de drets que s'han de preservar. Em refereixo al fet que els treballadors i treballadores actuals tenen tot el dret a mantenir els seus llocs de treball com a mínim en les mateixes condicions d'estabilitat pel que fa a l'ocupació, a les condicions salarials i socials, i al dret a la negociació col·lectiva.

El passat 8 de març del 2017, CCOO del Vallès Occidental -Catalunya Central va celebrar el seu congrés. En aquest, a més de renovar la Secretaria General i la direcció del sindicat, es va aprovar per unanimitat una resolució sobre la gestió directa en els serveis públics, la qual, entre altres coses, diu: “[…] els treballadors i treballadores que realitzin el seu treball indirectament per a les administracions sota cap concepte podran patir retrocessos en les seves condicions laborals, socials i salarials, així com tampoc podran veure compromesa l'estabilitat del lloc de treball present o futur per la decisió d'una administració de remunicipalitzar un servei o realitzar la gestió d’aquest directament […]”.

En aquest cas, el posicionament de CCOO està clar: és perfectament compatible la gestió pública i directa de l'aigua amb el manteniment dels llocs de treball i les condicions socioeconòmiques de la plantilla actual de l'empresa concessionària.

Després de les diferents gestions realitzades en aquest procés i de l'aprovació per part del Ple d'una moció impulsada per CCOO i la representació legal dels treballadors i treballadores, el dret a l'estabilitat en l'ocupació i el respecte de les condicions laborals, salarials i socials estan garantides. Per nosaltres Terrassa no només ha de ser un exemple de reversió del servei de l'abastament d'aigua potable i un exemple per la conjugació dels drets de ciutadania, per no deixar ningú de banda i per no enterbolir una decisió tan digna i necessària de recuperar i democratitzar un servei a la ciutadania com aquest.

També cal canviar l'actual marc legislatiu. La dreta catalana (CiU, ara PDeCat) i la dreta espanyola (PP), moltes vegades amb la inestimable ajuda o consentiment de partits polítics “d'esquerres”, han acomodat la legislació de manera que és molt fàcil externalitzar els serveis que es presten als ciutadans i ciutadanes. Això, en moltes ocasions, ha derivat en un increment de costos i ha fet baixar la qualitat. Malgrat que el recorregut invers (recuperar el servei per part de l'Administració) és ardu i complicat, és lícit plantejar-se la recuperació de tots aquests serveis. Aquí els governs locals i comarcals tenen molt per dir, tot i que cal fer les reflexions des de l’àmbit. Hem de plantejar-nos que cal canviar les coses per poder acomodar aquestes decisions locals sense que se’ns generin problemes i incerteses. Perquè mentre la legislació no ens proporcioni aquesta seguretat, des de CCOO seguirem vigilants i atents perquè en aquests processos no es lapidin els drets dels treballadors i treballadores.

Defensem la gestió pública i democràtica i els drets i l’estabilitat laboral.


Enrique Rodríguez Ruiz
Secretari general
CCOO del Vallès Occidental – Catalunya Central

jueves, 26 de enero de 2017

En l'11è Congrés, que tindrà lloc els dies 4, 5 i 6 d'abril del 2017

Javier Pacheco, secretari general de CCOO d'Indústria de Catalunya, presenta els avals necessaris per optar a la Secretaria General del sindicat


Aquest matí de dilluns, Javier Pacheco, actual secretari general de CCOO d’Indústria de Catalunya, ha lliurat a la Secretaria d’Organització i Recursos de CCOO de Catalunya els avals necessaris per optar a la Secretaria General del sindicat, que s’ha d’aprovar en l’11è Congrés, que tindrà lloc els dies 4, 5 i 6 d’abril de 2017. El període per recollir els avals es feia entre els passats 12 de desembre del 2016 i 20 de gener del 2017.

Cal recordar que el requisit mínim per presentar-se, segons el Reglament del Congrés, era de 5.000 avals. Ara la Secretaria d’Organització i Recursos validarà aquests avals per tal que Pacheco pugui exposar la seva candidatura a l’11è Congrés. Precisament en el mateix Congrés, tal com diuen els Estatuts del sindicat, també podrien optar a ser candidats a la Secretaria General aquells delegats i delegades que presentin un 10% d’avals de congressistes.

Javier Pacheco es presenta per substituir Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya des del 2008, que va anunciar al Consell Nacional la seva renúncia a optar a un tercer mandat (extraordinari), ja que considerava que el sindicat es troba en una bona situació i no està justificat un mandat extraordinari.

Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 23 de gener de 2017