viernes, 19 de julio de 2013
Nou número Eina Jove
Companyes i Companys
ja podeu descarregar-vos el nou número de l´Eina Jove, la revista que els joves d´Indústria editen bimensualment, i en la qual participem els membres de la Secció Sindical d´Unidesa.
En aquest número, els i les Joves d'Indústria posen en qüestió la "insostenibilitat" del sistema públic de pensions i la reforma que planteja el Govern i destaquen les mesures necessàries per garantir unes pensiones dignes i sostenibles; així mateix fan una llista de tot allò que realment no és sostenible. També deixen clara la diferència entre mesures estructurals i mesures conjunturals, en un moment en què empreses i Govern intenten aplicar mesures estructurals, per retallar drets socials i laborals, a una situació de crisi conjuntural.
Enllaç a la revista
viernes, 12 de julio de 2013
Las eléctricas hunden al país
No teníamos suficiente con hacernos cargo del monumental desaguisado de los bancos para encima tener que asumir el atraco de las eléctricas con sus putrefactos bonos, emitidos por el dichoso FADE que disimula lo que está pasando: no se contabilizan como déficit público, no obstante sí se suman a la deuda pública al incluirse la FADE en el sector de las Administraciones Públicas. Solo nos faltaba escuchar las palabras del jefe de la banda, el presidente de la patronal eléctrica (Unesa), Eduardo Montes, cuando se refiere a que el déficit de tarifa se ha convertido en “un problema financiero a nivel país” al alcanzar los 28.000 millones de euros. Para reafirmar su argumento que la electricidad se tiene que pagar al precio que cuesta dijo en declaraciones a la agencia EFE: “No puedo decir que quiero un Mercedes que tenga paneles solares, pero sin poder pagar más de lo que cuesta un Volkswagen Polo”, Groucho Marx no lo diría mejor pero se puede meter el Mercedes por donde le quepa y además tendría que recapacitar que el populacho podrá ser populacho pero no es tonto, miles de hogares están sin electricidad porque las compañías les han cortado el suministro, otras miles, por no decir millones, hacen malabares para pagar el dichoso recibo de la luz más cara del mundo y mes a mes los ciudadanos se sienten indefensos ante una desbordante codicia que no tiene límite. El presidente de Unesa, y los presidentes de las grandes compañías que forman el oligopolio deberían tener el pasaporte en regla para salir con urgencia y precipitación del país con el fin de eludir una segura condena por varios años de cárcel, en el momento que se de la vuelta de la tortilla y los reclame el Tribunal de la Verdad.
www.ataquealpoder.wordpress.com
IPC i beneficis empresarials
L'increment de la inflació subjacent es deu principalment a la falta de control dels marges empresarials
CCOO DE CATALUNYA DENUNCIA QUE AUGMENTA LA DISTÀNCIA ENTRE L'IPC, ELS SALARIS I PENSIONS I PRESTACIONS EMPITJORANT EL PODER ADQUISITIU
L'Índex de Preus de Consum (IPC) del mes de juny de 2013 a nivell de l'Estat s'incrementa en 4 dècimes fins el 2,1% de taxa interanual, novament per l'increment del preu dels carburants i la dependència energètica del nostre país.
La inflació subjacent, és a dir, l'estructural, que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants, es manté en el 2%. Aquest indicador, que reflecteix el preu dels aliments i dels serveis bàsics, en l'actual context recessiu, és massa elevat i perjudica especialment a les persones que tenen sous, pensions i rendes baixes i al seu poder adquisitiu per fer front a les necessitats més bàsiques.
A Catalunya, l'IPC s'incrementa 4 dècimes fins al 2,6%, mantenint la distància amb l'indicador estatal, degut de nou a les elevades taxes de l'ensenyament superior i al pes de l'ensenyament concertat, que a Catalunya és molt superior al conjunt de l'Estat, i al sector sanitari. Aquest diferencial d'inflació agreuja la situació de les persones assalariades, pensionistes, aturades i afecta negativament la competitivitat de les empreses catalanes.
La inflació de la zona euro augmenta fins l'1,6%, mantenint un diferencial de 6 dècimes amb la taxa estatal comparable i d'un punt amb la inflació a Catalunya. De nou l'IPC afecta en negatiu el poder adquisitiu dels treballadors i treballadores i la competitivitat de les empreses exportadores.
El manteniment elevat de la inflació subjacent perjudica especialment a les persones que tenen més dificultats econòmiques (aturats, pensionistes i treballadors amb salaris baixos). En aquest sentit,reivindiquem la creació d'una Renda Garantida de Ciutadania perquè qui no té recursos pugui fer front a les seves necessitats bàsiques i no caigui en la pobresa i l'exclusió social. Altrament, ens oposem a la congelació de les pensions i continuem reivindicant la revalorització de les pensions d'acord amb l'IPC per evitar la pèrdua de renda dels pensionistes.
Els salaris no eren ni són la causa de la inflació però sí que en pateixen els efectes amb la pèrdua del poder adquisitiu, augmentant la bretxa entre salaris i inflació. En aquest sentit la caiguda dels convenis col·lectius per l'aplicació de la reforma laboral i les retallades salarials agreujarà la capacitat adquisitiva de molts treballadors/es i afectarà negativament al consum i a la possible recuperació econòmica.
En aquest context de crisi econòmica la falta de control dels preus públics i privats, dels marges empresarials i la dependència energètica del petroli són elements que impedeixen la reducció de la inflació. Per això cal que el Govern deixi d'actuar a favor dels lobbys empresarials que són generadors dels increments de preus.
jueves, 11 de julio de 2013
El menyspreu de la patronal del metall
NOTA INFORMATIVA CONJUNTA
AL JULIOL HEM DE TANCAR LES TAULES SALARIALS DELS CONVENIS DEL METALL CATALANS
En la reunió d’ahir dimarts, 9 de juliol, de la Comissió de Negociació del Conveni del metall de Catalunya
vam continuar desenvolupant els acords del passat 17 de maig en matèria d’estructura de negociació
col·lectiva i d’increments salarials.
Ha estat la segona reunió consecutiva en què la patronal ha intentat condicionar qualsevol avanç en els
diferents temes a l’acceptació, per la part sindical, de la seva proposta de “règim econòmic”, basada en
l’impagament del deute de les revisions i increments de 2012 i en la congelació salarial, o increment 0%,
per als propers tres anys.
La FI.CCOO.CAT i l’MCA-UGT de Catalunya hem tornat a denunciar la incoherència i la irresponsabilitat
de la proposta patronal, ja que els acords que la pròpia patronal i sindicats hem signat fa poc més d’un
mes, així com els de març de 2012, no condicionen en cap cas la negociació a la qüestió econòmica, ni
diuen en cap moment que haguem de renunciar a allò que ja està pactat. Així mateix, la FI.CCOO.CAT i
l’MCA-UGT de Catalunya hem posat de manifest que les taules salarials de 2013 dels diferents convenis
del metall catalans han de quedar acordades durant aquest mes de juliol, per a la qual cosa els sindicats
facilitem una proposta assumible, responsable i possible en matèria d’increments salarials per a 2013,
2014 i 2015. De la mateixa manera, insistim que el deute de 2012 s’ha d’abonar i, per fer-ho possible,
en plantegem el finançament durant els propers anys.
Tenim la qüestió de la vigència dels convenis provincials del metall garantida mentre negociem el
conveni autonòmic i necessitem centrar-nos en el desenvolupament de les matèries que han de
constituir el futur Conveni del metall de Catalunya. Per això, els sindicats hem manifestat de forma clara
a la patronal que aquest mes de juliol hem de tancar les diferents taules salarials, tal com estan
esperant els treballadors i treballadores dels nostres sectors, i també les empreses, per tal de realitzar
les seves planificacions.
D’aquesta manera, i per esgotar aquesta negociació salarial, hem acordat reunir les quatre comissions
negociadores dels convenis provincials del metall per tractar l’abonament del deute pendent en cada
àmbit abans de la pròxima reunió del Conveni del metall de Catalunya, que tindrà lloc el proper 23 de
juliol, en la qual haurem de tancar l’acord autonòmic d’increment econòmic per als anys 2013, 2014 i
2015.
Si la patronal no aprofita l’oportunitat de tancar el raonable acord en matèria salarial que li proposem,
els sindicats instrumentarem un conflicte col·lectiu jurídic el mes de setembre per reclamar l’aplicació
del deute salarial de 2012, alhora que articularem la mobilització oportuna per defensar els increments
salarials de 2013, 2014 i 2015.
Barcelona, 10 de juliol de 2013
martes, 9 de julio de 2013
Sense conveni
Més de 84.000 empleats catalans han perdut l'empara del conveni
Una quinzena de convenis sectorials van perdre ahir la vigència
El govern insta les parts a negociar amb la mediació del Departament d'Empresa
Més de 84.400 treballadors –i això només comptant els que estan regits per un conveni sectorial d'àmbit estrictament català– es troben des d'ahir en un atzucac normatiu i jurídic provocat per les ambigüitats de la reforma laboral. Entre 14 i 19 convenis sectorials d'àmbit català –segons les fonts– van caducar ahir, ja que el marc laboral fixat pel PP marcava que el 7 de juliol caducarien els convenis denunciats abans del 7 de juliol del 2012. La pressió exercida ha fet que en els darrers dies i setmanes es desbloquegessin importants convenis –se n'ha firmat un de nou o almenys s'ha pactat una pròrroga–, però, segons les dades del Departament d'Empresa, no ha estat possible en una quinzena de casos.
Si no hi ha hagut acord entre les parts i el conveni ha caducat, la reforma laboral permet a les empreses aplicar el conveni d'àmbit superior, si n'hi ha. Els sindicats alerten que, si no existeix, l'empresari podrà aplicar directament l'Estatut dels Treballadors, amb els seus 645 euros de salari base. De tota manera, hi ha molts dubtes tècnics. “Molts convenis ja fixen la pròpia vigència i aquesta norma estaria per sobre”, assegura Joan Carles Casanovas, responsable de negociació col·lectiva de CCOO de Catalunya.
“No podem dir de manera genèrica què passa amb aquests treballadors, cal analitzar cada conveni per veure què passa”, opinava ahir Ramon Bonastre, secretari d'Ocupació i Relacions Laborals de la Generalitat. Per Bonastre, serien el Consell de Relacions Laborals o la jurisdicció social els que haurien d'establir a quin conveni superior es podran acollir els afectats. “Això augmentarà la conflictivitat, perquè es recorrerà a la via judicial, i ja veurem si els jutjats ho podran absorbir”, concloïa Casanovas.
El cas és que estan en terra de ningú, segons les dades del govern, els treballadors d'empreses de begudes refrescants, els de masses congelades o els del sector de la xocolata, bombons, caramels i xiclets, entre altres. També els 33.000 empleats del transports de mercaderies (ahir van tornar a
fer mobilitzacions) o els 50.000 dels hospitals concertats de la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública, tot i que 10.000 d'ells ja han arribat a un pacte.
fer mobilitzacions) o els 50.000 dels hospitals concertats de la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública, tot i que 10.000 d'ells ja han arribat a un pacte.
Segons la Generalitat, 14 convenis van caducar ahir, mentre que els sindicats eleven la xifra a una vintena. També han caducat nombrosos convenis d'empresa (en total a Catalunya n'hi ha més de 1.700), tot i que no hi ha dades oficials. Bonastre ha destacat que la conselleria d'Empresa i Ocupació ha contactat amb les taules negociadores dels convenis més conflictius per oferir la seva mediació. Pel secretari, els afectats han de “forçar” l'adhesió al protocol consensuat per sindicats, patronal i administració per ajudar a solucionar els conflictes i dotar-los d'un període extra de negociació.
LA XIFRA
1.700
convenis d'empresa
hi ha
a Catalunya, tot i que no
se sap quants d'ells han
perdut la vigència.
a Catalunya, tot i que no
se sap quants d'ells han
perdut la vigència.
viernes, 5 de julio de 2013
Quién promueve la bajada de salarios?
Existe una avalancha ideológica, procedente de los mayores centros de reflexión próximos a la banca privada y a la gran patronal (tales como Fedea, financiada por grandes bancos y grandes empresas) que están presionando para que bajen los salarios como medida para incrementar la competitividad de la economía española, favoreciendo las exportaciones cuyo crecimiento sacará a España de la recesión. Este es también el mensaje que están promoviendo el Fondo Monetario Internacional, la Comisión Europea y, como no, el Banco Central Europeo y el Banco de España. Dicho mensaje es, predeciblemente, reproducido por los mayores medios de información del país, tanto públicos como privados, tanto orales como escritos.
Y también, como era de esperar, se reproduce en círculos económicos próximos a la socialdemocracia, aun cuando su presentación y narrativa tiende a variar. En estos círculos el mensaje que se transmite es que hay que ser valiente y atreverse a hacer las reformas que el canciller socialdemócrata Schröder hizo en Alemania, que permitieron a la economía alemana salir de su crisis a partir del aumento de sus exportaciones. El economista en esta órbita socialdemócrata que más ha enfatizado este mensaje es el profesor Josep Oliver, aunque no ha sido el único. En realidad, son muchos en esta órbita que lo piensan pero muchos no se atreven a decirlo.
Las consecuencias de esta política
He escrito críticamente y extensamente sobre las reformas que Schröder realizó en contra del parecer de su Ministro de Economía y Finanzas, el Sr. Oskar Lafontaine, quien (en contra de la postura adoptada por el primero, que quería basar la recuperación de la economía alemana en el crecimiento de las exportaciones) quería basar dicha recuperación en el aumento de la demanda doméstica. Perdió Lafontaine y ganó Schröder, el cual hizo unas reformas encaminadas a reducir los salarios, diluir la protección social y debilitar a los sindicatos. Las consecuencias en el bienestar de las clases populares fue devastador. Una cifra recoge esta situación: alrededor de la mitad de hogares alemanes no pagan impuestos sobre la renta por ser demasiado pobres para hacerlo. El mercado de trabajo alemán está claramente deteriorado. Y esto es lo que se está proponiendo para España, con el agravante (de una enorme importancia) de que los sindicatos en España son más débiles que los sindicatos alemanes, y como consecuencia no hay en España un sistema de cogestión en las empresas como el que ha jugado un papel determinante en el bajo desempleo en aquel país, resultado de la distribución y reducción del tiempo del trabajo, en lugar del despido.
Los supuestos que apoyan esta postura
Fedea y los que sostienen la necesidad de bajar los salarios para aumentar la competitividad de la economía española y aumentar las exportaciones asumen que para que el consumidor alemán compre, por ejemplo, más vino o aceite español, hay que bajar el precio de estos productos a base de reducir los salarios de los trabajadores que los producen. Veamos la evidencia que apoya esta tesis.
En primer lugar, el hecho de que haya habido una bajada de consumo de vino y aceite español en Alemania podría deberse a que ha bajado el poder adquisitivo de la población alemana, resultado, por ejemplo, de la reducción de los salarios en relación a su productividad. En este aspecto, el incremento de las exportaciones a base de una reducción de las rentas del trabajo (que son las mayores determinantes de la demanda), que ha ocurrido también en Alemania, explicaría esta reducción del consumo de aceite y vino español. En esta situación, el nivel salarial español no tendría nada que ver con el descenso de las exportaciones de esos productos.
Pero existe otro factor no considerado en la tesis de que los salarios altos son el problema, de lo cual se concluye que hay que bajarlos. El precio de un producto depende de muchos otros factores, además de los salarios. Depende, por ejemplo, también de la productividad del capital, y no sólo de la productividad del trabajo. Y depende también, no sólo de las rentas del trabajo, sino también de las rentas del capital, incluyendo los beneficios. Pues bien, Fedea y Co. no tocan ninguno de estos factores. ¿Por qué no proponen que en lugar de bajar los salarios para disminuir los precios, reduzcan los beneficios de las grandes empresas vinícolas y aceituneras? ¿O por qué no proponen aumentar la productividad del capital, aumentando las inversiones que incrementen la productividad de este sector. En realidad, la baja productividad del sector agrícola se basa en la superabundancia de la mano de obra, resultado de que por cada puesto de trabajo haya veinte aspirantes a ocuparlo, la mayoría inmigrantes. Si el empresario tuviera dificultades en encontrar trabajadores, entonces aumentaría su inversión y mecanización de la vendimia, incrementándose así su productividad. Los bajos salarios facilitan la continuación de una economía de baja productividad. Basar la economía, como Fedea y Co. están proponiendo, en bajos salarios es condenar a España a una economía de baja productividad. Y este ha sido el drama del sur de Europa. Los países del norte de Europa tienen una gran productividad y eficiencia económica, y ello consecuencia de que no se permitieran bajos salarios (situación que está cambiando en Suecia, resultado de las políticas neoliberales del gobierno conservador-liberal sueco).
¿Cuál es la causa de la escasa productividad?
Esto me lleva al punto central del porqué existe baja productividad y baja competitividad en España, y que no tiene nada (repito, nada) que ver con el nivel salarial. En realidad los bajos salarios contribuyen a esta baja productividad. Y no es al revés como constantemente se acentúa.
La baja productividad se basa en la estructura productiva del país, una situación que se reproduce en todos los países mediterráneos y que se debe a la estructura del poder financiero y económico en estos países. Cuando se desagrega la economía española en sus diferentes componentes, puede verse que, estandarizando por sector, España compara favorablemente en productividad con Alemania (si, con Alemania). Bela Galgoczi acaba de publicar un excelente artículo en Social Policy Journal (07/06/2013) titulado “European Social Model or European Stability Mechanism”, que compara la productividad laboral, los costes de producción y la contribución salarial a estos costes, y la productividad ajustada al salario (Apparent labour productivity, Average Personel Costs, y wage adjusted productivity) y muestra como en el sector manufacturero (el sector de salarios más elevados dentro de la fuerza laboral) la productividad y los costes salariales no difieren en gran medida de los alemanes en el mismo sector, concluyendo de que “no existe un problema de falta de competitividad en los costes salariales en la producción de la manufactura”. El problema es que este sector es pequeño dentro de toda la economía, y que son los sectores de baja productividad, como la construcción, los que dominan la economía. De nuevo, situación que tiene muy poco que ver (en realidad nada) con los salarios y mucho que ver con las políticas estatales claramente dominadas por las instituciones (y muy en especial, financieras) que ahora están financiando Fedea y están pidiendo que bajen los salarios. Políticas estatales que están también promovidas por las mismas instituciones europeas (la Comisión Europea y el Banco Central Europeo) y los mismos gobiernos (como el alemán) que están pidiendo que se bajen los salarios.
Me estoy refiriendo al boom inmobiliario en España, que determinó que la construcción fuera el motor de la economía, absorbiendo una enorme cantidad de recursos (el 15% del PIB) que habría podido ser invertido en otras actividades de mayor productividad. Y este boom fue creado y diseñado por el maridaje banca privada - sector inmobiliario – industria de la construcción, facilitado y estimulado por la importación de dinero procedente primordialmente de la banca alemana. Y todo ello con la bendición y apoyo del gobierno español, el establishment europeo, el BCE y el Banco de España, todos ellos ahora promotores de la necesidad de bajar los salarios. Creo que no hace falta añadir ningún otro comentario. Se necesita osadía (la gente llana lo definiría como “cara dura”) para que estas instituciones ahora estén culpabilizando de la crisis a los supuestos elevados salarios de los trabajadores españoles. En realidad, los salarios son de los más bajos de la UE-15.
Vicenç Navarro
La lluita de clases
¿Existe la lucha de clases? En realidad, muchos se preguntarán incluso si existen clases sociales. Algunos columnistas ultraliberales que gozan de grandes cajas de resonancia en los medios públicos y privados de Catalunya incluso han llegado a ridiculizar el mero concepto de clase social. En realidad, términos como burguesía, pequeña burguesía o clase trabajadora casi nunca aparecen en las páginas de los medios de mayor difusión. El único término que se utiliza en tales medios es el de clase media, donde, por lo visto, la mayoría de la ciudadanía se encuentra. En esa estructura social, la población se divide en ricos, clase media y pobres. Esta definición de la estructura social refleja, por cierto, la enorme influencia en España de la cultura dominante en EEUU, donde términos como burguesía o clase trabajadora nunca se utilizan. Son parte del lenguaje prohibido. En aquel país, el término clase media se utiliza para definir clase trabajadora. La americanización de la cultura política y mediática de España (fenómeno masivo que considero muy preocupante) se traduce, así, en la americanización del lenguaje.
Y en este nuevo lenguaje, el concepto de lucha de clases aparece también en España como anticuado. Ya nadie lo utiliza. ¿Por qué? Por la misma razón por la que está en la práctica prohibido en EEUU. La enorme influencia de la clase dominante, es decir, de la clase capitalista (término que es considerado más que anticuado; se define casi como blasfemo) aparece en una cultura en la que el lenguaje de clases y lucha de clases no existe. Este es uno de los mayores indicadores de aquel dominio de clase. El mero concepto de clase desaparece. Y esto es lo que está ocurriendo en nuestro país.
Y, sin embargo, continúa existiendo lo que Noam Chomsky, en la introducción al libro Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar en España (de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón) ha definido acertadamente como la guerra de clases unilateral, es decir, la agresividad que se ve y se palpa en bases diarias de la clase capitalista en contra de la clase trabajadora y de las clases medias, que juntas suman la gran mayoría de la población, las clases populares. Es lo que en lenguaje anglosajón radical (del Occupy Wall Street Movement) se llama la lucha del 1% de la población (los súper ricos, que junto con otro 9% constituyen los establishments financieros, empresariales -de las grandes corporaciones-, mediáticos y políticos que dominan las instituciones mal llamadas representativas del país) contra la gran mayoría de la población. En esta “guerra de clases”, la lucha de la burguesía en contra de la clase obrera se ha ampliado y redefinido para pasar a ser la lucha de una minoría –las elites financieras y de las grandes corporaciones que controlan la actividad económica del país- ayudada por las elites mediáticas y políticas, frente a la gran mayoría de la población (el 90%).
No hay manera más fácil de demostrar que España tiene clases sociales que mirar a nuestro alrededor, observando dónde vive la gente, cómo vive y cuándo muere. Cojan ustedes un taxi y conduzcan por los barrios de Barcelona. Verán ustedes que hay claramente barrios burgueses, barrios pequeño burgueses, barrios de clase media y barrios de clase trabajadora, que a su vez pueden diferenciarse entre clase trabajadora cualificada y clase trabajadora no cualificada. Verán fácilmente que no es cierto que todos los barceloneses vivamos en barrios de clase media. Y verán también como el tipo de comercio va orientado a distintas clases sociales. Y si miran las tasas de mortalidad verán que siguen un gradiente según su clase social, de manera que en España un burgués, como promedio, vive diez años más (sí, diez años más) que un trabajador no cualificado en paro crónico.
¿Existe lucha de clases?
Una manera fácil de verlo es analizar la distribución de las rentas en el Estado español hoy. Estas, las rentas del país, derivan bien de poseer capital (tal como acciones bancarias u otros bienes que generan dinero) o del trabajo, es decir, de los salarios y otras rentas asociadas al trabajo. La gran mayoría de la ciudadanía consigue sus rentas a partir de su trabajo. Solo una minoría (muy minoría) deriva sus rentas del capital.
Pues bien, analicemos cómo han ido evolucionando estos dos tipos de rentas en España. Si las rentas estuvieran distribuidas proporcionalmente a como se distribuye la población, las rentas del capital serían un porcentaje del total de rentas muy bajo, pues los capitalistas –que obtienen sus rentas de la propiedad del capital- son un sector muy pequeño de la población. Pero en realidad, debido a la mala distribución de las rentas a favor del capital (es decir, de los capitalistas) a costa del mundo del trabajo (incluido usted lector y yo, puesto que deduzco que los capitalistas no me leen), observamos como las rentas del capital alcanzaron más del 40% de las rentas totales. Y las rentas del trabajo oscilaron alrededor de un 50% (hay un 10% que procede de otras fuentes) durante los últimos treinta años.
Esta cifra ya le da a usted una idea de quién tiene más poder en España. Por cierto, que España es uno de los países de la UE-15 donde las rentas del capital son más altas, y por lo tanto donde las rentas del trabajo son más bajas. El poder del capital sobre el Estado explica que las rentas del capital se gravaran mucho menos que las rentas del trabajo. Incluso el Banco Central Europeo (que es una institución de las más conservadoras que hay en el establishment conservador que gobierna la Eurozona) ha indicado que los beneficios de las grandes empresas en España son demasiado altos en comparación con otros países de la Eurozona.
Pero, por si fuera poco, las políticas neoliberales (que son las políticas promovidas por el capital en los medios y en las instituciones llamadas democráticas) han ido acentuando todavía más esa polarización, de manera que este año las rentas del capital, por primera vez desde que se recogen datos sobre la distribución de las rentas, han sido mayores (46%) que las rentas del trabajo (45%). La situación no podía haber ido mejor para los capitalistas. Aunque usted no lo sabrá puesto que no aparecerá en los medios de mayor difusión, donde usar la palabra “capitalista” es anticuado, y hablar de “lucha de clases” es “demagógico”. ¿Se da cuenta usted, lector, del significado que tiene que a un lenguaje se le fuerce y margine para que aparezca como anticuado? Y mientras tanto la lucha de clases ha alcanzado un nivel de hostilidad sin precedentes. Excepto en la mal llamada Guerra Civil, que fue una lucha de clases de primera magnitud, realizada por medios militares, no habíamos visto una lucha con semejante agresividad. Llevada a cabo ahora por el gobierno más reaccionario que España (ver “El gobierno Rajoy, el más reaccionario de la eurozona”, El Plural, 01.07.13) ha tenido desde el establecimiento de la democracia, se están recortando derechos laborales, sociales, civiles y políticos con una hostilidad que justifica la definición de “guerra de clases” que utiliza Chomsky. La única alternativa a esta situación es que esta guerra sea bilateral y que la mayoría de la ciudadanía, que deriva sus rentas del trabajo, se rebele por todos medios (siempre y cuando no sean violentos) a fin de parar/revertir aquella agresividad. Nunca olvidemos lo que se nos quiere hacer olvidar: que Franco murió en la cama pero la dictadura murió en la calle. Hoy estamos al final del periodo que se inició con aquella Transición de la dictadura a la democracia, una Transición profundamente inmodélica que nos dio una democracia profundamente limitada y un bienestar sumamente insuficiente. Hoy se requiere una segunda Transición que permita el paso a una democracia completa y a un bienestar social que responda a las necesidades de las clases populares (que son la gran mayoría de la ciudadanía), revirtiendo y cambiando la enorme concentración de las rentas y de la riqueza en España que están corrompiendo la democracia subdesarrollada que existe en este país.
Vicenç Navarro
jueves, 4 de julio de 2013
ATUR JUVENIL
CCOO DENUNCIA QUE EL GOVERN ESPANYOL SEGUEIX APOSTANT PER MESURES INÚTILS I ESTÀ TAN PREOCUPAT PER L'ATUR JUVENIL QUE MARXA A MITJA CIMERA
Comunicat de premsa d'Acció Jove-Joves de CCOO de Catalunya:
On està la boleta?
6.000, 20.000, 1.200… quan aquestes xifres van acompanyades d'un "milió d'euros" sembla que es perd la perspectiva. La Unió Europea i els seus mandataris juguen amb les xifres com si fossin trilers. Juguen a amagar la piloteta i a canviar-la de gotet en gotet.
El problema és que la boleta són els diners que haurien d'anar destinats a combatre l'atur juvenil, i els estafats, els i les joves que assistim cimera rere cimera a un ball de xifres i a un munt de titulars sense res a darrera.
Ahir el Banc Europeu d'Inversions (BEI) es comprometia a posar 18.000 milions d'euros en tres anys en ajudes a PIMES que es sumen als 6.000 milions previstos per la Comissió i els Fons Europeus per mesures per l'ocupació. Aquest anunci s'acumula a una llarga llista de bons propòsits i anuncis que no arriben i que no s'acaben de concretar mai. Sembla que els governs es diverteixen venent-nos fum mentre els i les joves patim un atur desbocat.
Des d'Acció Jove-Joves de CCOO de Catalunya ens preguntem per a què i com es repartiran aquest diners, ja que el govern central sembla que ja ha oblidat el projecte de "Garantia Juvenil" i, si bé Angela Merkel ha sortit a desmarcar-se'n, Rajoy ahir defensava destinar les ajudes milionàries a reduir les cotitzacions a la Seguretat Social que paguen les empreses, una vella i inútil pràctica que, la darrera reforma laboral ja contemplava i no ha servit per res.
De fet, la importància que el Govern espanyol dóna a solucionar la xacra de l'atur és tanta, que a mitja cimera, el president del Govern, Mariano Rajoy, va marxar per poder anar a defensar la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics. Un gest que deixa clares les prioritats d'aquest govern.
Des d'Acció Jove-Joves de CCOO rebutgem l'intent del govern central de desviar les ajudes econòmiques cap a mesures demostrades inútils. Les ajudes no poden servir com a pròrroga per continuar aplicant aquest tipus de polítiques que ja sabem que no generen ocupació, i la Unió Europea ha de vetllar perquè no succeeixi.
Exigim l'aplicació IMMEDIATA de les diferents mesures d'ocupació, general i per a joves, amb una dotació suficient per fer front a la situació com per exemple la Garantia Juvenil.
Rebutgem les polítiques d'austericidi i retallades socials que estan portant a societats senceres a la fallida, la pobresa i l'exclusió social.
Rebutgem qualsevol intent de precaritzar encara més les condicions de treball de les persones joves i exigim mesures per revertir el malson laboral que han de patir els pocs joves que tenen feina.
Proposem un nou programa de recuperació europeu que tingui per objectiu la plena ocupació i el progrés econòmic i social impulsant un salari mínim interprofessional europeu i posant en marxa el diàleg social amb tots els agents socials implicats.
Proposem polítiques de suport a les persones joves a través de la formació, la qualificació professional i el treball digne que evitin que les sortides per la gent jove siguin l'atur, la precarietat o l'emigració.
Demanem, en definitiva, una inversió que doni resposta a la problemàtica que vivim i un gir de 180º en les polítiques d'austericidi.
Per a més informació:
Aina Vidal, coordinadora nacional d'Acció Jove-Joves de CCOO, tel. 690.366.085
Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 4 de juliol de 2013
Comunicat de premsa d'Acció Jove-Joves de CCOO de Catalunya:
On està la boleta?
6.000, 20.000, 1.200… quan aquestes xifres van acompanyades d'un "milió d'euros" sembla que es perd la perspectiva. La Unió Europea i els seus mandataris juguen amb les xifres com si fossin trilers. Juguen a amagar la piloteta i a canviar-la de gotet en gotet.
El problema és que la boleta són els diners que haurien d'anar destinats a combatre l'atur juvenil, i els estafats, els i les joves que assistim cimera rere cimera a un ball de xifres i a un munt de titulars sense res a darrera.
Ahir el Banc Europeu d'Inversions (BEI) es comprometia a posar 18.000 milions d'euros en tres anys en ajudes a PIMES que es sumen als 6.000 milions previstos per la Comissió i els Fons Europeus per mesures per l'ocupació. Aquest anunci s'acumula a una llarga llista de bons propòsits i anuncis que no arriben i que no s'acaben de concretar mai. Sembla que els governs es diverteixen venent-nos fum mentre els i les joves patim un atur desbocat.
Des d'Acció Jove-Joves de CCOO de Catalunya ens preguntem per a què i com es repartiran aquest diners, ja que el govern central sembla que ja ha oblidat el projecte de "Garantia Juvenil" i, si bé Angela Merkel ha sortit a desmarcar-se'n, Rajoy ahir defensava destinar les ajudes milionàries a reduir les cotitzacions a la Seguretat Social que paguen les empreses, una vella i inútil pràctica que, la darrera reforma laboral ja contemplava i no ha servit per res.
De fet, la importància que el Govern espanyol dóna a solucionar la xacra de l'atur és tanta, que a mitja cimera, el president del Govern, Mariano Rajoy, va marxar per poder anar a defensar la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics. Un gest que deixa clares les prioritats d'aquest govern.
Des d'Acció Jove-Joves de CCOO rebutgem l'intent del govern central de desviar les ajudes econòmiques cap a mesures demostrades inútils. Les ajudes no poden servir com a pròrroga per continuar aplicant aquest tipus de polítiques que ja sabem que no generen ocupació, i la Unió Europea ha de vetllar perquè no succeeixi.
Exigim l'aplicació IMMEDIATA de les diferents mesures d'ocupació, general i per a joves, amb una dotació suficient per fer front a la situació com per exemple la Garantia Juvenil.
Rebutgem les polítiques d'austericidi i retallades socials que estan portant a societats senceres a la fallida, la pobresa i l'exclusió social.
Rebutgem qualsevol intent de precaritzar encara més les condicions de treball de les persones joves i exigim mesures per revertir el malson laboral que han de patir els pocs joves que tenen feina.
Proposem un nou programa de recuperació europeu que tingui per objectiu la plena ocupació i el progrés econòmic i social impulsant un salari mínim interprofessional europeu i posant en marxa el diàleg social amb tots els agents socials implicats.
Proposem polítiques de suport a les persones joves a través de la formació, la qualificació professional i el treball digne que evitin que les sortides per la gent jove siguin l'atur, la precarietat o l'emigració.
Demanem, en definitiva, una inversió que doni resposta a la problemàtica que vivim i un gir de 180º en les polítiques d'austericidi.
Per a més informació:
Aina Vidal, coordinadora nacional d'Acció Jove-Joves de CCOO, tel. 690.366.085
Oficina de Premsa de CCOO de Catalunya
Barcelona, 4 de juliol de 2013
miércoles, 26 de junio de 2013
Acord per desbloquejar els convenis col.lectius
El dia 18 de juny passat es va arribar a un acord entre patronal, sindicats i administració a Catalunya per resoldre el conflicte del bloqueig dels convenis col·lectius. Es tracta d’un protocol que preveu dues vies: una, mitjançant la mediació del Consell de Relacions Laborals, on el Govern actuarà de mediador, o l'altra utilitzant l’arbitratge del Tribunal Laboral de Catalunya.
Descarregar document
viernes, 21 de junio de 2013
Nota sobre la negociació del conveni del metall
NO ÉS MOMENT D’OPORTUNISME CURTTERMINISTA,
ÉS MOMENT DE DESENVOLUPAR ELS ACORDS DEL 17 DE MAIG
En la cinquena reunió de la comissió negociadora del Conveni del metall de Catalunya, celebrada
ahir, 20 de juny, la FI.CCOO.CAT i l’MCA-UGT hem insistit en la necessitat d’avançar en el
desenvolupament dels acords del passat 17 de maig.
En matèria d’estructura de la negociació col·lectiva, estem d’acord en les matèries del Conveni del
metall de Catalunya a negociar aquest 2013 i estem pendents que la patronal s’acabi de definir en
les matèries que haurem de negociar el 2014 i el 2015.
En relació amb la ratificació de la ultraactivitat, hem proposat a les patronals provincials la
convocatòria de les respectives comissions negociadores durant la pròxima quinzena per tal de
ratificar el manteniment de la ultraactivitat dels àmbits provincials, i hem aprofitat la reunió per
entregar una proposta de clàusula d’ultraactivitat per ratificar.
Quant a la negociació del punt 3 dels acords del 17de maig, referent a la qüestió salarial, la
patronal s’està mostrant més radical, fins al punt d’intentar condicionar el desenvolupament de la
resta de matèries del present acord a l’acceptació de la seva inassumible proposta. Insisteixen en la
idea de no pagar el deute de 2012, amb una actitud del tot curtterminista i oportunista. Si hem
estat capaços de fer aplicables, en els pitjors moments de la crisi, uns increments salarials més
significatius que els que estem proposant en aquestmoment, la posició patronal d’abandonar la
línea del consens només pot obeir a una estratègia de negociació radicalitzada que no porta enlloc,
o que obeeix a altres interessos que no són els propis de la negociació.
Els sindicats hem insistit en la necessitat de ser coherents amb allò que s’ha signat i, per tant, amb
l’obligació de desenvolupar els acords del passat 17 de maig, en els quals ens vam comprometre a
negociar el règim econòmic per a 2013, 2014 i 2015.En aquest sentit, mantenim la nostra proposta
d’aplicar el II AENC (Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva), i quant al deute de 2012
mantenim la proposta de diferir l’abonament durant els pròxims anys, acompanyant els increments
del II AENC. Aquesta proposta sindical d’acord salarial d’àmbit autonòmic és raonable en la situació
industrial actual, coherent amb allò que hem signatcom a agents socials i assumible per part de les
empreses i els treballadors i treballadores dels sectors industrials catalans.
Ambdues parts ens hem emplaçat a una nova reunió per al proper dimarts, 9 de juliol, per
continuar avançant en la concreció dels acords del passat 17 de maig.
Barcelona, 21 de juny de 2013
Suscribirse a:
Entradas (Atom)