Per Joan Carles Gallego Herrera
Les recents eleccions municipals i autonòmiques mostren, en general, un gir a l’esquerra. Una tendència que, si es manté, pot conduir a un canvi en la política espanyola i catalana. Una esquerra que incorpora també components nous, que s’han anat construint al llarg d’aquests anys al caliu dels moviments socials i sindicals que aquests anys han organitzat les lluites per confrontar els atacs als drets socials i laborals imposats pels governs. Des de les diverses iniciatives legislatives populars (ILP) fins a les vagues generals, manifestacions, concentracions i accions de protesta, s’ha anat creant una àmplia consciència social contrària a les polítiques neoliberals, basades en l’austeritat sense estímuls i la retallada de drets laborals i socials. Mobilitzacions diverses, en formats d’organització i convocatòria, han servit perquè amplis sectors socials passin de la resignació a la resistència, d’una posició defensiva a plantejar alternatives, i, ara, votin el rebuig a unes polítiques inútils i absurdes, injustes amb les persones, que avui són més pobres i més desiguals.
Durant molt de temps se’ns ha dit que la divisió dreta/esquerra està superada, que en un món global l’economia determina inexorablement les polítiques necessàries per garantir la"competitivitat" a costa dels drets i la cohesió, i no hi ha alternativa possible. S’ha justificat un neoliberalisme salvatge basat en l’individualisme i la desregulació (l’Estat mínim) per desmuntar un model d’estat del benestar, privatitzar i externalitzar, supeditar a l’interès econòmic el dret laboral i limitar drets i llibertats. Però la realitat és tossuda i evidència que la ideologia no ha mort: a l’hegemonia de la dreta neoliberal, li apareix ara una esquerra en reconstrucció i travessada d’un canvi generacional. En aquestes eleccions guanyen paper, en general, diverses opcions amb matrius d’esquerres, tot i que amb gran dispersió. Potser és una esquerra més sociològica que organitzada políticament.
Aquests anys la desigualtat i la pobresa han crescut escandalosament, fruit d’unes opcions polítiques. La divisió dreta/esquerra es bassa en posicionaments diferents en relació amb la igualtat. Per a la dreta, la igualtat no és consubstancial a la naturalesa humana (perquè la diferencia és “natural”) i, per tant, la desigualtat és ineliminable. Per a l’esquerra, per contra, la igualtat és una opció moral que guia les accions per evitar que les diferències es converteixin en desigualtats. La dreta parteix del supòsit que la desigualtat és natural, i l’esquerra, que és social. En un cas no hi ha res a fer i acaba consolidant allò que és diferent; en l’altre, l’esquerra intenta compensar les diferències per fer avançar la igualtat. Per això, l’enorme creixement de la desigualtat comporta el ressorgiment de l’esquerra.
Aquest gir a l’esquerra ha d’afavorir canvis en les polítiques, ara municipals i més endavant, si es consolida el gir, en altres nivells de govern, que apliquin mesures per confrontar la pobresa i la desigualtat, i apostin per una major qualitat democràtica, que són les demandes socials avui majoritàries. De la reforma fiscal a polítiques que apostin per la industrialització, la sostenibilitat i la creació d’ocupació de qualitat, de la garantia de la protecció social a la recomposició dels béns i serveis públics, de la derogació de la reforma laboral i la llei mordassa a pràctiques de participació i major qualitat democràtica. Però, per fer-ho, no es pot confiar tot al resultat d’una contesa electoral. Els governs es constitueixen en funció d’unes majories de vot, certament, però les polítiques s’impulsen també des de la mateixa societat civil organitzada. Per garantir canvis reals en el món del treball, no n’hi ha prou amb un canvi de signe polític: cal disposar d’organitzacions sindicals fortes i ben organitzades, que articulin el conflicte laboral i social, i proposin alternatives, que se’ls reconegui la seva funció i el seu paper en la participació a l’empresa, la negociació col·lectiva i el diàleg social. Pensar que quan l’esquerra avança les organitzacions socials descansen és el camí més ràpid a la pèrdua de l’hegemonia emergent dels valors d’igualtat, democràcia i solidaritat.
Però, avui, mentrestant, cal dur el compromís i solidaritat amb el poble grec i el seu Govern al carrer. Així defensem la democràcia com a regla de govern i la possibilitat de polítiques alternatives a les de la troika neoliberal i que aposten per la igualtat. A Grècia es diluciden també les polítiques possibles aquí i a Europa. El debat dreta/esquerra ben viu. O la inevitabilitat d’un neoliberalisme mandatat des dels centres globals de poder econòmic-financer o la possibilitat de polítiques decidides democràticament i orientades a la igualtat.
