28 Abril Jornada de lluita contra els pressupostos antisocials

Juntes podem!

Aturem els pressupostos antisocials!

Amigues, amics...
Un cop més, som milers i milers de persones omplint els carrers de Barcelona. Avui, la
nostra marxa arbora molts colors. Però tots evoquen un mateix anhel de justícia social i
dignitat. Sindicats, plataformes unitàries, moviments, entitats veïnals, col·lectius diversos,
ciutadanes i ciutadans... ens hem aplegat per dir que no podem seguir així; però que, juntes,
podem canviar les coses!

Vet aquí que el Parlament de Catalunya debatrà, d’aquí uns dies, els Pressupostos del
2013. Ho farà davant d’un país sacsejat pels efectes d’una crisi devastadora  i unes polítiques
d’austeritat – gestades a Brussel·les i a Madrid, però també a la Plaça de Sant Jaume - que han
malmès els fonaments del nostre model social. Prop de 900.000 persones volen treballar i no
poden perquè no hi ha feina. A hores d’ara, gairebé un terç de la població es troba en situació
de pobresa. La meitat de les famílies en risc d’exclusió se sostenen sobre l’esforç de dones
soles.  Desnonaments per impagament d’hipoteca o de lloguer, talls d’aigua i de corrent,
esdevenen quotidians. Les desigualtats creixen i la nostra societat és més a prop que mai de
patir una profunda fractura.

El debat sobre els pressupostos no va de xifres inabastables; va de persones, va de
les nostres condicions de vida. Es tracta de saber si les mateixes elits financeres i empresarials,
les mateixes famílies adinerades de tota la vida  – una ínfima, però molt influent minoria  –
seguiran acumulant riquesa a costa dels nostres drets. Sembla ser que la controvèrsia entre el
govern de Rajoy i la Generalitat rau en el marge de dèficit que l’Estat autoritzarà als comptes
autonòmics. Val a dir, si la retallada de la despesa social serà de 4.400 milions d’euros... o si
“només” representarà la meitat d’aquesta xifra.
Bé, doncs... Avui som aquí, ben a prop del Parlament, per dir-ho sense embuts: cap
d’aquests escenaris és acceptable,  cap.  Ja n’hi ha prou! No només es tracta d’aturar les
retallades que planen sobre sanitat i educació, sobre la cultura i sobre els mitjans de
comunicació públics, sobre les prestacions socials o la funció pública, sobre les polítiques de
cooperació... sinó que és urgent revertir les mesures restrictives d’aquests últims anys,
preservar el bé comú i el territori,  endegar un nou desenvolupament al servei de les
persones...

Nosaltres també sabem comptar. Enguany, el servei del deute financer de la
Generalitat depassarà els 2.300 milions d’euros. I és que els bancs, molts d’ells rescatats amb
els diners dels nostres impostos, obtenen liquiditat del Banc Central Europeu a l’1 %... i
financen les administracions públiques a interessos molt més elevats - com és el cas de la
Generalitat, que el 2011 va pagar un tipus mig del 5’18 %. Ja és hora de discutir la legitimitat
d’aquest deute, de decidir què és just pagar, quan i com convé fer-ho... i de denunciar allò
que és usura.Sabem comptar i tenim memòria: a l’estiu de 2011, d’esquenes al poble i amb el
suport dels nostres actuals governants, fou aprovada una reforma constitucional que donava
prioritat al pagament del deute financer per damunt de qualsevol altra partida pressupostària.
Avui som aquí per dir que les nostres vides valen més que els rèdits dels especuladors!
Estem fartes de sentir que no hi ha diners, que no hi ha alternatives i que tot plegat
és una mena de fatalitat bíblica. No.  El que s’ha ensorrat és un model econòmic paràsit,
depredador i insostenible. I els seus beneficiaris volen que en seguim pagant les despeses.
Enguany, els interessos de les obres avançades per  les  grans constructores  – com ara els
“peatges a l’ombra” – representaran més de 1.000 milions d’euros. Aquestes partides també
són prioritàries?
Però, no només som lluny de recaptar els impostos que caldria entre la minoria
benestant, sinó que el frau fiscal estimat a Catalunya s’eleva a 16.000 milions d’euros.
Quants llits d’hospital tancats representa tot plegat? Quantes beques universitàries? Quantes
ajudes socials o quantes inversions? Quantes empreses públiques, privatitzades a bon preu per
als amics del govern, en nom de la imperiosa necessitat d’eixugar el dèficit? I tant que hi ha
diners! El que manca és la voluntat política d’anar a buscar-los allí on són. Cal acabar amb el
frau fiscal, recuperar l’impost de successions, fer que pagui més qui més té!
D’això va el debat pressupostari: del conflicte d’interessos entre les necessitats de la
majoria social i els privilegis d’uns pocs. Ells en tenen prou de despenjar un telèfon, reservar
un seient en un consell d’administració a un antic governant o  fer un generós donatiu  de
campanya per pesar sobre la conducció del país. Nosaltres, per contra, hem de sortir al carrer
a centenars de milers, fins i tot a milions de ciutadanes i ciutadans, per fer-nos escoltar. Hem
de muntar vagues generals; hem d’organitzar protestes a les empreses per defensar els llocs
de treball... i, a sobre, patir violències policials, com li va passar a  l’Ester Quintana.  Hem
d’aturar desnonaments a peu de carrer, com ho fa la PAH, rebent insults, multes i garrotades...
La democràcia formal, les seves institucions, segrestades pels mercats financers, es tenyeixen
d’autoritarisme.

Companyes, companys...

Avui han confluït moltes marees. Allí, mestres, pares i mares d’alumnes, canalla... en
defensa d’una educació pública i de qualitat – la que pateix retallades mentre es mantenen
concerts amb escoles religioses que segreguen nens i nenes. Bates blanques per tot arreu
reivindicant una sanitat que constitueix una conquesta i que pretenen desballestar per muntar
negocis privats. Treballadores i treballadors de la funció pública i d’empreses públiques,
estudiants... Però igualment veïnes i veïns dels barris, activistes dels més diversos moviments
socials, sindicalistes de tots els sectors, pensionistes, gent del món de la cultura i la cooperació,
persones aturades, jovent condemnat a la precarietat... Dones, que avui heu encapçalat la
nostra manifestació, palesant la violència que significa l’austeritat per als col·lectius més
desprotegits i que, vosaltres sí, ens representeu...Aquí hi ha la societat civil. No pas aquella que es reuneix al Cercle Eqüestre, que té comptes en paradisos fiscals i amistats amb la Corona. No, aquí està la ciutadania. La que té dret a decidir i vol decidir. El futur de Catalunya com a nació i el model de país que volem
construir. Perquè ambdues coses són indestriables. No acceptem que els nostres drets siguin
moneda de canvi, ni  tampoc  que la llibertat del nostre poble sigui restringida.  Som gent
assenyada, no pas com els bojos cobdiciosos que ens condueixen al desastre.  Per això ho
volem tot i ho volem alhora. Volem una Catalunya social. Perquè, decidim el que decidim en
una futura consulta, serà impossible bastir cap projecte democràtic sobre la base d’un país
atomitzat, desmoralitzat i aclaparat per la misèria. I volem la plenitud de la llibertat perquè no
podem defensar l’Estat social sense democràcia, sense recuperar-la, regenerar-la i eixamplar-la
de manera realment participativa.

Estem aquí per rebutjar els pressupostos antisocials que s’estan anunciant i el
xantatge que ens estan fent al seu voltant. No acceptem cap retallada en educació, sanitat,
prestacions socials... No admetem reduccions de llocs de treball,  pèrdues  salarials,
desregulacions i deteriorament de les condicions laborals... No admetem l’espoli de les
empreses i serveis públics. No admetem la pobresa, les desigualtats, ni la destrucció del nostre
entorn a còpia de fracking, privatitzacions de l’espai públic o projectes de l’estil d’Eurovegas .
No volem ser una maquila del sud d’Europa!

Hi ha un altre camí possible. Un camí que passa per plantar cara: a Madrid, i als dictats
de la troika, sí. Però igualment als poders financers, als lobbys i als grans rendistes de casa
nostra. És una alternativa que passa per l’auditoria i la reestructuració del deute, per la
instauració d’una tributació progressiva, per la lluita contra el frau fiscal i la corrupció... Només
sobre aquesta base serà possible mantenir l’Estat del benestar, desenvolupar polítiques actives
d’ocupació, promoure l’habitatge social,  afavorir el cooperativisme,  impulsar una economia
agrícola i industrial sostenible i respectuosa amb el medi ambient...

Amigues i amics...
Tenim força raons per no confiar  en la bona disposició del Govern, ni en la gosadia
d’aquest Parlament. No faltarà qui us dirà que, en aquestes condicions, no hi ha res a fer. No
els escolteu. La gent de més edat recorda que Franco va morir al llit, però la seva dictadura va
morir al carrer. Els més joves ja heu vist un 11 de Setembre que ha remogut les plaques
tectòniques del règim heretat de la transició. Fins i tot l’actual configuració de forces polítiques
porta la petja de l’última vaga general. Des d’una mobilització social sostinguda podem canviar
moltes coses, generar alternatives, modificar profundament el panorama polític, permetre el
sorgiment de nous subjectes... Aquesta lluita només fa que començar. Tornarem. Els
pressupostos del 2013 no seran un tràmit, ni un arranjament a esquenes del poble. Tornarem.
La primera condició de qualsevol avenç, però, és la nostra unitat. Juntes podem. Això
no és un eslògan per concloure una manifestació: és una presa de consciència. No hem vingut
a fer retòrica, sinó a escriure la nostra pròpia història, a prendre en mà el nostre destí.
Aturarem els pressupostos antisocials!

Coratge! La dignitat vencerà! Juntes podem!

La nova tisorada del Govern amenaça amb desmantellar els mitjans públics a Catalunya

Secció: Economia - Laboral - Societat - Cultura

La nova tisorada del Govern amenaça amb desmantellar els mitjans públics a Catalunya

CCOO vol alertar davant del pla que la Generalitat està duent a terme per canviar el model en els mitjans de comunicació audiovisuals de Catalunya, orquestrat pel Departament de Presidència que encapçala el conseller Francesc Homs. En les últimes setmanes aquest pla es va concretant: la Direcció de la CCMA (que agrupa TV3 i Catalunya Ràdio) ha anunciat el tancament d'un seguit de corresponsalies de TV3 primer i de Catalunya Ràdio després, amb l'acomiadament de tots els corresponsals que fins ara desenvolupaven aquesta feina i la seva substitució per un trasllat molt insuficient de persones de la plantilla.

El Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha aprovat un avantprojecte de pressupostos per a 2013 amb una reducció del 17% de l'aportació de la Generalitat i amb una reducció del 18% del capítol de sous i salaris. Paral·lelament, la CCMA ha signat uns convenis per a la cobertura de la informació local i territorial amb La Xarxa (ens sorgit de la fusió de COM Ràdio i la XAL, que agrupa emissores locals i de la Diputació de Barcelona) i amb l'ACN (Agència Catalana de Notícies). Les Direccions de l'ACN i de La Xarxa han anunciat també als representants dels seus treballadors propostes amenaçadores de greus retallades salarials i de nous acomiadaments.

Tots els mitjans públics de comunicació han patit retallades any rere any però segueixen sent tossudament líders d'audiència. L'ACN ha obtingut el reconeixement de la seva utilitat per la unanimitat de tots els grups del Parlament a través de l'aprovació d'una moció sobre el model i futur de la CCMA, l'11 d'abril passat.

Tampoc no hem d'oblidar que a la Corporació de RTVE, les amenaces d'un nou ERO són insistents, a més de les retallades plantejades a la negociació del nou conveni. Televisions locals com BTV sembla que tampoc no se n'escapen d'un possible canvi de model.

QUI GUANYA I QUI PERD AMB AQUEST NOU MODEL?

El govern de la Generalitat, les Direccions de la CCMA, de l'ACN i de La Xarxa argumenten la manca de recursos econòmics a causa de la crisi per justificar aquestes noves retallades de pressupost que se sumen a les ja practicades els anys anteriors. Fer recaure una rebaixa de pressupost de manera tan brutal sobre els treballadors, els seus salaris i condicions laborals i, finalment, en la pèrdua de llocs de treball va contra la concepció del servei públic a la ciutadania.

La precarització del sector públic dels mitjans de comunicació afebleix la qualitat democràtica del país, priva d'informació veraç i plural als ciutadans i afavoreix que els continguts informatius quedin en mans de grups privats amb interessos privats. Una lesió fonda als mitjans públics de comunicació és una ferida molt greu al debat democràtic i un perjudici irreparable a les estructures d'Estat.

Tenir uns treballadors molt amenaçats contribueix al seu interès d'aprofundir en la "regovernamentalització" d'uns mitjans de comunicació que, a través de les lleis audiovisuals impulsades en l'etapa anterior, havien començat a caminar per vies més plurals i independents.

Els guanys, doncs, d'aquesta crisi se'ls volen endur el Govern i els grups de comunicació privats. Guanys polítics i econòmics. Les pèrdues, per als treballadors i per als ciutadans.

COM FER FRONT A AQUESTA NOVA DESTRALADA?

En primer lloc, la responsabilitat de la retallada recau en el Govern i en la connivència de les Direccions dels mitjans, que exerceixen de capdavanters de la retallada.

Hi ha el perill que CiU i els seus aliats tinguin un control total de l'univers comunicatiu públic de Catalunya, en unir les estructures de la Generalitat i del món local amb la Diputació de Barcelona. El perill de passar a un concepte de pensament polític-social únic és imminent, i podem caure en una vella administració de partit majoritari quasi únic. Davant l'opció política independentista/sobiranista, corren el risc de fer una estructura comunicativa de tipus estatalista-totalitari si mermen la pluralitat informativa.

Cal intensificar la mobilització dels treballadors i teixir lligams de complicitat i coordinació entre les diferents empreses i amb la societat per a una resposta conjunta.

O el govern de la Generalitat i les Direccions retiren els seus projectes i els substitueixen per una negociació col·lectiva que garanteixi el futur dels mitjans audiovisuals públics de Catalunya, dels llocs de treball i les condicions laborals dignes, o el conflicte en el sector serà profund, llarg i sacsejarà la societat de Catalunya.

Davant d'aquest panorama, reclamem:

a) Una forta defensa dels serveis públics, del seu model i, per tant, dels recursos necessaris per mantenir-los, tant a nivell pressupostari com de plantilles.

b) Tornar a desgovernamentalitzar els mitjans públics i que aquest pas es faci evident.

c) Responsabilitat política dels qui governen per mantenir una democràcia plural i representativa on càpiguen totes les opinions.

d) No especular amb els mitjans de comunicació, ja que el seus continguts (informatius i no estrictament informatius) influeixen a molts i amb profunditat a les persones.

e) Explorar alternatives comptant amb l'opinió dels treballadors, com ara la cogestió del servei públic, i reforçar la presència de la ciutadania a través de l'accés als òrgans de decisió dels mitjans.

Les autoritats han d'assumir el compromís de donar respostes al mitjans públics, que estan en fase de dura negociació de convenis i mesures laborals. Unes respostes que han de ser justes, assumibles en temps de crisi i que permetin la continuïtat dels mitjans.

NOTA SOBRE EL CONVENI DEL METALL DE CATALUNYA

15 d’abril de 2013

Un any després de la constitució de la mesa negociadora del conveni, la patronal ha de definir ja les seves intencions.

Avui hem tingut la segona reunió formal de la mesa de negociació del Conveni del metall de Catalunya,

set mesos després de l’última reunió i un any després de la constitució d’aquesta mesa negociadora.

Tal i com hem explicat en les assemblees realitzades a les diferents comarques catalanes durant la primera quinzena d’abril, la FI.CCOO.CAT i l’MCA-UGT hem presentat la plataforma reivindicativa dels treballadors i treballadores dels sectors siderometal·lúrgics de Catalunya a les quatre patronals del metall provincials. De la mateixa manera, hem insistit en acordar, en les pròximes setmanes, un conveni del metall

de Catalunya on unifiquem allò que ja tenim en comú o redactat de forma molt similar: classificació professional, codi de conducta, permisos i excedències, àmbit d’aplicació, clàusules de garantia, comissions

paritàries, contractació..., i on, alhora, en aquest primer conveni d’àmbit català, podem mantenir les

qüestions que més ens diferencien, com poden ser les quatre taules salarials i les quatre jornades màximes anuals.

Hem explicat a la part patronal que la nostra proposta és perfectament assumible, si el que volen discutir

és “DEL CONVENI”, si en canvi volen discutir-nos “EL CONVENI”, estaran incomplint greument els acords de març de 2012, pel que fa al conveni de Catalunya i als increments salarials,  amb la clara intenció de fer ús dels avantatges que els facilita la reforma laboral també en matèria de negociació col·lectiva.

La primera reacció de la patronal ha estat negativa. Una part de la patronal ha insistit en la seva oposició a l’àmbit de Catalunya, mentre la resta ens ha emplaçat a donar-nos una resposta en la pròxima reunió, que mantindrem el proper 2 de maig, sense ocultar, en primera instància, la seva intenció de mantenir els convenis provincials, tot al contrari del que van signar ara fa un any.

En aquest escenari, i fins que no tinguem garanties d’un avanç real en el Conveni del metall de Catalunya,

la FI.CCOO.CAT continuem amb l’estratègia de concreció de la mobilització dels metal·lúrgics i metal·lúrgiques de Catalunya. El proper dia 22 d’abril, en la reunió del Comitè Federal i la Comissió Executiva de la FI.CCOO.CAT debatrem i concretarem el calendari de mobilitzacions i vagues sectorials que iniciarem la tercera setmana de maig.

Després de la concentració de delegats i delegades del metall de CCOO i UGT del passat 4 de març i abans de concretar les mobilitzacions que durem a terme el mes de maig, hem de garantir un molt metal·lúrgic i reivindicatiu Primer de Maig. Properament, us concretarem les convocatòries de manifestacions de l’1 de Maig, en les quals els treballadors i treballadores del metall de Catalunya tenim una nova oportunitat de defensar i exigir el nostre Conveni del metall de Catalunya, per això farem pancartes reivindicatives del conveni autonòmic, darrere les quals esperem veure-us a totes i tots.

Jornadas desBanka

UNIDAD CIUDADANA Y ALTERNATIVAS FINANCIERAS

 

Viernes 26 y sábado 27 de abril en Barcelona

en el Centro Cívico Cotxeres de Sants y en el Casinet d’Hostafrancs

 

(metro: Sants; Plaça de Sants)

 

Con la participación de representantes de la PAH, EstafaBanca, Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute, Cooperativa d’Autofinançament Social en Xarxa, Coop57, Fiare, Plataforma per la Banca Pública, Plataforma para la Nacionalización de las Cajas de Ahorros, Ecologistes en acció, Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Alternativas Económicas, Attac...

 

Y de expertos y activistas como Ada Colau, Agustí Colom, Antoni Domènech, Miren Etxezarreta, Itzíar González, Carlos Jiménez Villarejo, Arcadi Oliveres, Albert Recio, Jordi Roca y Esther Vivas, entre otros.

Cerraremos las Jornadas con una Asamblea Ciudadana (27/04 a las 16h) de todas las personas y colectivos en lucha contra el poder financiero.

Adjuntamosel programa de charlas y mesas redondas

Os agradeceremos mucho que podáis hacer difusión.

Saludos,

desBanka

Per un front ciutadà contra el poder financer

Nota informativa conveni del metall

NOTA INFORMATIVA
CONVENI DEL METALL DE CATALUNYA
10 d’abril de 2013

Si és per la crisi, negociació col·lectiva. Si és per oportunisme ideològic, conflicte laboral i social a la indústria catalana.

El passat 4 de març, els delegats i delegades del sector del metall de CCOO i UGT ens vam concentrar davant la seu de la patronal Foment del Treball, a Barcelona, per exigir el desbloqueig de la negociació col·lectiva als sectors del metall a Catalunya, és a dir, per exigir que s’asseguessin a la mesa del Conveni del metall deCatalunya amb actitud negociadora i apliquessin els increments salarials dels convenis provincials del metall, que també mantenen bloquejats. Des de llavors, estem incrementant la nostra mobilització, amb

diferents assemblees i concentracions a tot el territori català, i hem sol·licitat la implicació de l’Administració, ja que aquest bloqueig de la negociació col·lectiva, més que un conflicte laboral, s’està constituint en conflicte social, ja que la negociació col·lectiva als sectors del metall dóna cobertura a més de 250.000 treballadors i treballadores.

Fruit d’aquesta mobilització, s’ha convocat una reunió de totes les meses de negociació obertes als nostres sectors a Catalunya per a la setmana que ve: el 15 d’abril les dels convenis de Catalunya i de

Barcelona, el 17 d’abril la de Tarragona i el 18 d’abril la de Lleida. La reunió cabdal que ha d’aclarir l’escenari de la negociació col·lectiva del metall a Catalunya és la primera, la de la comissió negociadora del

Conveni del metall de Catalunya, de la qual us mantindrem puntualment informats.  

La FI.CCOO.CAT hem explicat i debatut la nostra proposta en les diferents assemblees convocades, una proposta que és perfectament assumible per les patronals, si el que volen és trobar en la negociació col·lectiva una eina per superar en millors condicions la difícil situació industrial. Al contrari, si un cop escoltada la nostra proposta de Conveni del metall de Catalunya, la patronal continua bloquejant la negociació d’aquest marc nacional de relacions laborals al sector del metall, entendrem que el que persegueix realment ésaprofitar l’oportunitat que li dóna la reforma laboral per deixar-nos sense convenis del metall a les províncies de Lleida, Barcelona i Tarragona, entre juliol i setembre, aprofitant la finalització de la ultraactivitat dels convenis referits. Això significaria enviar-nos a discutir sobre la base de l’Estatut dels treballadors i llençar a la brossa el treball realitzat durant més de 35 anys de negociació col·lectiva en democràcia.

No ens estem jugant un increment d’un percentatge tal o qual, tampoc ens estem jugant una reducció de

jornada de més o menys hores, sinó que estan posant en escac els convenis tal com els coneixem i ens

volen deixar sense una cobertura sectorial digna i legalment forta, que és el patrimoni que els obrers i les

obreres del metall hem construït durant 35 anys.

Mentre no aconseguim la normalització de la negociació del Conveni del metall de Catalunya i dels increments salarials, insistirem en la necessitat de continuar informant els companys i companyes i mantenir la

tensió a les empreses metal·lúrgiques perquè siguin conscients del que realment està en joc i de la necessitat d’implicar-nos en l’èxit de la intensa mobilització sectorial que estem preparant per al mes de maig.

Construïm la Catalunya dels treballadors i treballadores de la indústria!

Margaret Thatcher, la sirvienta del poder económico británico

¿LA DAMA DE HIERRO O LA SIRVIENTE DÓCIL AL
ESTABLISHMENT BRITÁNICO?
Vicenç Navarro
23 de enero de 2012
¿Por qué la promoción a Margaret Thatcher ahora? Existe una
percepción bastante generalizada en círculos conservadores de que lo
que se necesita en estos momentos difíciles de crisis es un líder de un
gobierno que se atreva a hacer los cambios necesarios,
enfrentándose con grupos poderosos, responsables de la crisis. Entre
éstos, se considera a los sindicatos como uno de los más culpables
del elevado desempleo. En su supuesta “defensa egoísta” de sus
propios intereses (atribuyéndoles una estrechez de  miras al
preocuparse exclusivamente de los trabajadores que  ya tienen
trabajo –los famosos “insiders”-), los sindicatos están dificultando la
integración en el mercado de trabajo de los jóvenes, las mujeres y
otros colectivos –conocidos como los “outsiders”-. Lo que se requiere
–se nos dice- es que hay que debilitar a los sindicatos e implementar,
entre otras medidas, la facilidad de despedir a los trabajadores con
contrato fijo, haciendo más fácil que los “insiders” se conviertan en
“outsiders”, lo cual, paradójicamente, facilitará -según ellos- el
descenso del desempleo. En esta interpretación de los hechos, el 2
elevado desempleo en España se atribuye al excesivo poder de los
sindicatos con los cuales nadie se atreve. Lo que hace falta es alguien
con bemoles que los ponga en cintura y, de paso, reduzca los
derechos sociales y laborales adquiridos, desmontando el Estado del
Bienestar pues, no sólo éste consume recursos que el país no tiene,
sino que la disponibilidad de tantos beneficios sociales ablanda a la
ciudadanía y le da excesiva seguridad, perdiendo su creatividad y
actitud emprendedora. Se tiene que reducir la supuestamente
excesiva protección social para fortalecer el espíritu emprendedor de
la población. Competitividad y dinamismo tienen que sustituir a
colaboración, solidaridad y seguridad.
Durante estos años de crisis hemos visto el dominio de este
pensamiento en centros financieros, empresariales,  mediáticos y
políticos de países a los dos lados del Atlántico Norte. El deterioro de
la situación económica que la aplicación de las políticas que derivan
de este pensamiento conservador y neoliberal están  creando, ha
generado la llamada por parte de estos centros a una figura política
(que solía llamarse Caudillo, y ahora se la define como “personalidad
a quien no le tiemblen las manos”) para enfrentarse con los
“poderosos”, como los sindicatos, los funcionarios públicos, las clase
populares y una larga lista de sectores de la población que no se
caracterizan precisamente por tener gran poder económico,
financiero, mediático o político. En realidad, “valentía o machismo 3
político” es atreverse a enfrentarse con los débiles, en representación
de los poderosos.
Lo que la película no dice
Un ejemplo de este supuesto coraje político es la llamada Dama
de Hierro, Margaret Thatcher, la figura política en Gran Bretaña que
ha sido más dócil y servil hacia los grupos más poderosos de aquel
país (desde la City, el centro financiero de aquel país, al gran mundo
empresarial). Tal “líder” era un mero instrumento de tales poderes,
realidad ocultada en la película “La Dama de Hierro”, (que idealiza tal
figura hasta niveles hiperbólicos). Lejos de ser la figura
antiestablishment británico como la película presenta, Margaret
Thatcher fue un producto de tal establishment, promocionada por el
mismo. Gran Bretaña (un país en el que viví durante varios años) es
un país donde clase social adquiere una dimensión muy marcada en
la vida cotidiana de la población. Tal establishment británico siempre
se ha preocupado de la imagen que su instrumento político (el Partido
Conservador) da cara a la población. La procedencia social de sus
dirigentes da una imagen que preocupa al establishment. De ahí que,
en un momento de gran agitación social, tal establishment necesitaba
dirigentes que no procedieran de las clases dominantes, que
rompieran esta imagen. Thatcher, hija de tenderos, y Major, hijo de
un desempleado, fueron figuras elegidas para romper con aquella 4
imagen que, a pesar de estos cambios, el Partido Conservador
continúa teniendo (David Cameron es hijo de una familia con una
gran fortuna).
Thatcher fue una figura promovida por el establishment con el
objetivo de destruir a los sindicatos, cuyo grupo central y más
radical, fue el sindicato de mineros. Redujo también la protección
social, hasta tal punto, que la mortalidad en la mayoría de sectores
populares (tal como ha documentado extensamente Richard G.
Wilkinson en su libro Unhealthy Societies) creció durante su mandato,
incluyendo las tasas de suicidio, homicidio, y alcoholismo,
apareciendo de nuevo un problema que había desaparecido: el
hambre, en especial entre los niños, y muy en particular en las
regiones más pobres, como Yorkshire, Escocia, y el País de Gales (ver
“The Iron Lady: the Margaret Thatcher Movie we don’t need”, de
Laura Flanders. The Nation. 04.01.12). El film muestra a los
sindicalistas como violentos, vociferadores e irracionales pero nunca
explica porque las clases populares y los sindicatos se rebelaron
contra las condiciones miserables que las políticas thatcherianas
estaban imponiendo a la clase trabajadora de Gran Bretaña. Fue ella
la que hizo famoso el dicho de que “creemos en la lucha de clases y
venceremos”. Thatcher, como Reagan en EEUU, intentó crear una
cultura en la que todas las víctimas del sistema darviniano que ella 5
aspiraba a establecer, se sintieran responsables de su propia
situación.
¿Thatcher como feminista?
Pero lo que alcanza niveles absurdos en la película es presentar
a Margaret Thatcher como feminista, lo cual ha originado protestas
generales en círculos feministas a los dos lados del Norte de América.
Como ha indicado NOW (la mayor asociación feminista de EEUU),
Thatcher fue la dirigente británica que recortó con mayor intensidad
los derechos de las mujeres en Gran Bretaña. Su propio desprecio
hacia las feministas y sus recortes en derechos laborales y sociales
dañó extensamente a las mujeres británicas. Su profundo
reaccionarismo la llevó también a apoyar a las dictaduras más
reaccionarias existentes en el mundo, incluyendo la del General
Pinochet, convirtiéndose en uno de sus máximos defensores. Y sus
políticas neoliberales fueron la causa de la crisis que estamos viendo
estos días en Europa.
Pero su cinismo llegó al extremo de crear una guerra (The
Falklands War, la guerra de las Malvinas) para intentar recuperar su
popularidad, punto que sí se reconoce en la película, y que sus
promotores presentan como ejemplo de equilibrio en el análisis de tal
figura. Pero tal presentación crítica (excepcional  en la película) de
Margaret Thatcher está muy poco desarrollada, pues  no señala 6
suficientemente el planteamiento oportunista en la programación de
la guerra que Thatcher realizó, y que ha estado claramente
documentado en los medios. Hoy, los establishments conservadores y
neoliberales británicos, americanos o españoles, entre otros, añoran a
la Sra. Thatcher, una de las figuras –como Ronald Reagan- más
negativas y destructivas que ha existido en el siglo XX.
Una última nota. Ruego al lector que distribuya ampliamente
este artículo.

Es el derecho a la vivienda, estúpidos

nuevatribuna.es | Joan Coscubiela | 02 Abril 2013 - 12:55 h.

Este martes, 2 de abril, se constituye en el Congreso la Ponencia que debatirá la ILP impulsada por la PAH, organizaciones sociales y sindicatos. A pesar de que durante la legislatura hemos presentado iniciativas parlamentarias para dar solución al drama que viven las familias desahuciadas, la mayoría absoluta del PP las ha bloqueado. Y han tenido que ser las movilizaciones sociales y los Tribunales – españoles y europeos- los que han situado este problema en la agenda social y política.

El debate ha adquirido centralidad social, pero de momento prima más el ruido que la reflexión. Todo apunta a que no se quiere abordar el problema de fondo, porque ello supondría desmontar un entramado de intereses económicos que durante años se han impuesto sobre el derecho social a la vivienda.

El problema ha explotado con la crisis económica, pero sus raíces son mucho más profundas. En España, la vivienda es un derecho social que la Constitución reconoce pero que los poderes públicos no protegen. Durante décadas se ha construido un modelo económico, en que la vivienda como bien de uso social y derecho básico ha sido sustituida por la vivienda como factor económico de múltiples usos, utilidades y rentabilidades.

En el fondo de todo subyace una evidencia, los poderes económicos, los poderes públicos y su legislación se han olvidado de lo fundamental. “Lo prioritario es el derecho a una vivienda digna, estúpidos”

Desde los poderes públicos se primó el acceso a la propiedad frente al alquiler. Se incentivó que la vivienda fuera la preferente forma de ahorro de las familias. El suelo y las promociones inmobiliarias se convirtieron en productos de elevada rentabilidad, al que acudieron capitales de todo tipo y de todo el globo que obtuvieron grandes plusvalías. La fiscalidad sobre el suelo y la vivienda acabó siendo una de las principales fuentes de ingresos de Administraciones Locales y CCAA, por otro lado, maltratadas fiscalmente. Los créditos hipotecarios han sido el mecanismo para que las familias sin ingresos suficientes accedieran a una vivienda, pero también la materia prima de un mercado financiero de elevada seguridad y rentabilidad, el de las células hipotecarias.

En este escenario, al llegar la crisis y los conflictos entre diferentes intereses en juego, la vivienda como derecho social ha continuado relegada en el orden de prioridades.

Especialmente en relación al mercado hipotecario que, con una mano facilita el acceso al crédito, vía endeudamiento de por vida, a los ciudadanos a los que su trabajo no garantiza rentas suficientes. Y con la otra, mantiene un claro desequilibrio legal entre los derechos del deudor hipotecario y los del acreedor. En España tiene más protección como consumidor el comprador a plazo de un bien de consumo como un electrodoméstico o un coche, que el deudor hipotecario. Esto es lo que ha llevado al Tribunal de la UE a calificar como abusivas algunas de las cláusulas de los contratos hipotecarios avalados por nuestra legislación, en lo que solo es la punta del iceberg de una profunda injusticia.

Detrás de esta sobreprotección del acreedor hipotecario frente a la familia deudora no solo están los intereses de los bancos, sino los de los inversores en cédulas hipotecarias. Inversiones que tienen en la garantía hipotecaria – el patrimonio presente y futuro del deudor – la mayor seguridad de rentabilidad del capital invertido. El principal argumento utilizado por el PP para oponerse a la ILP es el impacto negativo que tendría en un mercado hipotecario de 525.000 millones de euros, cuya garantía de rentabilidad son las hipotecas suscritas por las familias.

Hoy, nuestro principal objetivo es que el derecho social a la vivienda pase a ser el principal bien jurídico a proteger. Y el reto del Congreso es identificar las reformas imprescindibles para garantizar la prioridad de la vivienda como derecho social, restituyendo los muchos equilibrios rotos durante años para salvaguardar otros intereses económicos en juego.

Pero no basta con reformas de futuro. Además, debe darse una respuesta excepcional a un problema también excepcional, la imposibilidad de pago por parte de miles de familias del crédito hipotecario suscrito para acceder a una vivienda. El debate social ha señalado como solución la dación en pago – es decir la entrega de la vivienda a cambio de la cancelación de todo el préstamo hipotecario-. Esta no es ni puede ser la única solución, pero la dación en pago no puede quedar al margen de las posibles opciones a las que pueda acceder el deudor de buena fe.

Hasta ahora, las medidas “placebo” del Gobierno lo dejan todo en manos de las entidades financieras y no permiten a las familias hipotecadas tener una “segunda oportunidad”. Para ello resulta clave que las familias puedan optar a procesos de reestructuración de sus deudas, a través de la mora, la quita o la dación en pago. Debe recordarse que se trata de situaciones de insolvencia sobrevenida, de buena fe, que afectan al domicilio habitual de familias que no tienen otra vivienda ni patrimonio con el que responder. Y ello debe ir acompañado de medidas orientadas a facilitar el alquiler social a las familias que se han quedado sin vivienda.

Estas propuestas tienen a su favor grandes argumentos. No es de recibo que las entidades financieras hayan aceptado estas formulas de reestructuración de la deuda, incluida la dación en pago, en el caso de inmobiliarias, por importes que superan los 100.000 millones de euros, y que no estén dispuestos a aceptarlos de las familias por un importe difícil de cuantificar pero que no supera el 10% del asumido para las sociedades mercantiles. Permitir la reestructuración de las deudas hipotecarias, incluida la dación en pago, contribuiría a reducir el sobreendeudamiento de las familias, que además de ser una medida de justicia, es una de las condiciones económicas imprescindibles para salir de la crisis.
Somos conscientes que se trata de una media excepcional en el orden jurídico, pero más lo ha sido aceptar que a las entidades financieras no se les aplique las leyes del mercado y que los recursos públicos sirvan para socializar pérdidas de los bancos, mientras los beneficios de las entidades solventes continúan siendo privados.

Otra medida clave sería ofrecer en alquiler social el inmenso parque de viviendas en propiedad del SAREB – Banco malo – o de las entidades financieras nacionalizadas. Además de resolver muchas situaciones límite, seria también una buena solución económica para el callejón sin salida en que se encuentran estas entidades financieras. Si venden rápido los activos inmobiliarios deberán hacerlo muy por debajo del valor contable actual – incluso después de su actualización a la baja fruto de la reestructuración financiera- con lo cual se deteriora más su capitalización. Y si esperan a que los precios suban, el plazo será muy largo, con lo que se dificulta la reactivación económica y se asfixia a las empresas del sector. Esta seria una buena manera de dar cumplimiento a la función social que debe tener la propiedad privada, recogida en el artículo 33 de la CE y además sería una decisión económicamente inteligente.

Pero todo ello parece estar lejos de las previsiones de los poderes económicos y sus representantes políticos en el Gobierno. La razón para no abordar estas medidas, que algunos hemos planteado reiteradamente, es la misma que llevó a construir un sistema de acceso a la vivienda tan injusto como desequilibrado. Son muchos los intereses en juego y sobre todo no se quiere desmontar el andamiaje sobre el que se construyó un modelo económico que ha aportado grandes beneficios.

En el fondo de todo subyace una evidencia, los poderes económicos, los poderes públicos y su legislación se han olvidado de lo fundamental. “Lo prioritario es el derecho a una vivienda digna, estúpidos”.     

Sobre los ERE y CCOO

Us adjuntem el número especial de la Gaceta Sindical sobre les acusacions de frau a CCOO pels ERE´s andalusos.

Enllaç

El día que se acabó la crisis

Cóm sortirem de la crisis, si es que ens en sortim? En quines condicions?

Reflexió

Cómo nos roban los bancos, explicado por una niña

Una niña canadiense de 12 años explica el método que utilizan los bancos, con el consentimiento de los gobiernos, para, mediante la deuda, someter y expoliar al pueblo. En Europa el Banco Central actúa de la misma forma

Vídeo