Per Joan Carles Gallego Herrera
Un cop acabada a París la Cimera del Canvi Climàtic (COP-21) vaig quedar-me amb un sensació ambivalent. Reconèixer l’actual situació de canvi climàtic, producte de l’acció humana i que cal actuar limitant l’augment de la temperatura mitjana per garantir la sostenibilitat del planeta, és un avenç. Ho és perquè és una declaració subscrita per tots els països, que crida a l‘acció per limitar l’emissió de carboni i l’escalfament global i demanda seguiment periòdic i revisió dels propis acords. Però és insuficient, perquè no limita a fons l’acció degradadora que se segueix realitzant i no concreta instruments per garantir l’aplicació. Especialment per la manca de desenvolupament d’acords concrets que facilitin una transició justa per abordar la transformació industrial, passar d’una economia fortament suportada en les emissions de carboni a una compromesa amb la sostenibilitat i basada en l’estalvi, el reciclatge i l’energia renovable, que caldrà fer amb ple respecte als drets de les persones, a l’ocupació i a la seva qualitat.
En tot cas, la Cimera del Canvi Climàtic alerta d’un problema global i l’acord certifica que aquest és real i que cal actuar a nivell local dins d’una estratègia global i integral. El planeta està en risc i cal actuar. Ni la Terra ni les persones podem esperar que es prenguin mesures. El cel pot esperar. Els beneficis i els grans interessos dels poders econòmics i empreses transnacionals poden esperar. Però el benestar i el progrés social no han d’aturar-se. D’ací l’exigència d’iniciar accions i mesures. En un planeta mort no hi ha ocupació, ni benestar, per això cal planificar i negociar ja la transició de l’actual model, fent compatible la lluita contra el canvi climàtic amb les necessitats d’ocupació, la seva qualitat i el benestar social.
La crisi mediambiental no és aliena a l’actual crisi social. Estan relacionades perquè ambdues tenen les seves arrels en la lògica d’uns poders econòmics i financers que prefereixen externalitzar tots els costos i riscos en el territori i en la degradació de l’ocupació i els drets dels treballadors i treballadores per tal de maximitzar els seus beneficis. Per això també sabem que no hi haurà benestar, ni justícia social, ni progrés social, sense canviar les actuals polítiques neoliberals.
El futur del planeta està en risc i el present de les persones està en crisi. Per fer-hi front calen altres polítiques. És possible reactivar l’economia apostant per un model industrial que impulsi l’energia renovable, l’estalvi energètic i el reciclatge, la mobilitat sostenible i la rehabilitació, basant-se en la qualificació, la innovació i la cooperació. Fent-ho des del compromís amb l’ocupació de qualitat, garantint l’estabilitat, sou digne, seguretat i no discriminació, amb un marc de relacions laborals just, democràtic, sustentat en el respecte al dret a la negociació col·lectiva i el respecte al paper de les organitzacions sindicals representatives dels treballadors i treballadores. Aprofitant la pròpia capacitat del sector públic per impulsar polítiques que, al temps que generen activitat econòmica i creen ocupació, garanteixen la igualtat d’oportunitats, la protecció social i els drets de ciutadania. Necessitem una acció política decidida, suportada en el diàleg i la negociació, compromesa amb les urgències socials i mediambientals.
La Cimera de París deixa clar que vivim en un món global i interrelacionat, que els nostres problemes locals, mediambientals o socials, s’incardinen en estratègies globals sobre les que hem d’actuar a nivell local. La principal conclusió que es pot extreure és que no podem esperar el futur per canviar el present, perquè si no canviem el present posem en risc el futur. Per això, avui i ací, urgeix exigir accions i mesures de govern que garanteixin la sostenibilitat, la reactivació econòmica, l’ocupació de qualitat, la protecció social i la igualtat d’oportunitats. Ni podem esperar el 2020 per reduir de forma decidida les emissions de carboni, ni podem seguir instal·lats en la pobresa i la desigualtat social. Cal actuar ja. Perquè la Terra i les persones no podem esperar.
