miércoles, 13 de enero de 2016

El cel pot esperar, la Terra i les persones no


Per Joan Carles Gallego Herrera




Un cop acabada a París la Cimera del Canvi Climàtic (COP-21) vaig quedar-me amb un sensació ambivalent. Reconèixer l’actual situació de canvi climàtic, producte de l’acció humana i que cal actuar limitant l’augment de la temperatura mitjana per garantir la sostenibilitat del planeta, és un avenç. Ho és perquè és una declaració subscrita per tots els països, que crida a l‘acció per limitar l’emissió de carboni i l’escalfament global i demanda seguiment periòdic i revisió dels propis acords. Però és insuficient, perquè no limita a fons l’acció degradadora que se segueix realitzant i no concreta instruments per garantir l’aplicació. Especialment per la manca de desenvolupament d’acords concrets que facilitin una transició justa per abordar la transformació industrial, passar d’una economia fortament suportada en les emissions de carboni a una compromesa amb la sostenibilitat i basada en l’estalvi, el reciclatge i l’energia renovable, que caldrà fer amb ple respecte als drets de les persones, a l’ocupació i a la seva qualitat.
En tot cas, la Cimera del Canvi Climàtic alerta d’un problema global i l’acord certifica que aquest és real i que cal actuar a nivell local dins d’una estratègia global i integral. El planeta està en risc i cal actuar. Ni la Terra ni les persones podem esperar que es prenguin mesures. El cel pot esperar. Els beneficis i els grans interessos dels poders econòmics i empreses transnacionals poden esperar. Però el benestar i el progrés social no han d’aturar-se. D’ací l’exigència d’iniciar accions i mesures. En un planeta mort no hi ha ocupació, ni benestar, per això cal planificar i negociar ja la transició de l’actual model, fent compatible la lluita contra el canvi climàtic amb les necessitats d’ocupació, la seva qualitat i el benestar social.
La crisi mediambiental no és aliena a l’actual crisi social. Estan relacionades perquè ambdues tenen les seves arrels en la lògica d’uns poders econòmics i financers que prefereixen externalitzar tots els costos i riscos en el territori i en la degradació de l’ocupació i els drets dels treballadors i treballadores per tal de maximitzar els seus beneficis. Per això també sabem que no hi haurà benestar, ni justícia social, ni progrés social, sense canviar les actuals polítiques neoliberals.   
El futur del planeta està en risc i el present de les persones està en crisi. Per fer-hi front calen altres polítiques. És possible reactivar l’economia apostant per un model industrial que impulsi l’energia renovable, l’estalvi energètic i el reciclatge, la mobilitat sostenible i la rehabilitació, basant-se en la qualificació, la innovació i la cooperació. Fent-ho des del compromís amb l’ocupació de qualitat, garantint l’estabilitat, sou digne, seguretat i no discriminació, amb un marc de relacions laborals just, democràtic, sustentat en el respecte al dret a la negociació col·lectiva i el respecte al paper de les organitzacions sindicals representatives dels treballadors i treballadores. Aprofitant la pròpia capacitat del sector públic per impulsar polítiques que, al temps que generen activitat econòmica i creen ocupació, garanteixen la igualtat d’oportunitats, la protecció social i els drets de ciutadania. Necessitem una acció política decidida, suportada en el diàleg i la negociació, compromesa amb les urgències socials i mediambientals. 
La Cimera de París deixa clar que vivim en un món global i interrelacionat, que els nostres problemes locals, mediambientals o socials, s’incardinen en estratègies globals sobre les que hem d’actuar a nivell local. La principal conclusió que es pot extreure és que no podem esperar el futur per canviar el present, perquè si no canviem el present posem en risc el futur. Per això, avui i ací, urgeix exigir accions i mesures de govern que garanteixin la sostenibilitat, la reactivació econòmica, l’ocupació de qualitat, la protecció social i la igualtat d’oportunitats. Ni podem esperar el 2020 per reduir de forma decidida les emissions de carboni, ni podem seguir instal·lats en la pobresa i la desigualtat social. Cal actuar ja. Perquè la Terra i les persones no podem esperar. 

martes, 22 de septiembre de 2015

Declaració de CCOO de Catalunya davant les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació sobre els secretaris generals de CCOO i UGT d’Espanya en relació a Catalunya

Visita el web de CCOO de Catalunya: www.ccoo.cat


Declaració de CCOO de Catalunya davant les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació sobre els secretaris generals de CCOO i UGT d’Espanya en relació a Catalunya
Davant les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació sobre els secretaris generals de CCOO i UGT, Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez, en relació a Catalunya, CCOO de Catalunya vol recordar que és una confederació (Confederació Sindical de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya) amb estatuts propis i amb veu pròpia.
En aquest sentit volem manifestar el nostre total compromís amb el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya i el total respecte a totes les opcions polítiques que es presenten a les eleccions del proper 27 de setembre, tal i com consta a la resolució aprovada en el nostre darrer congrés.
Tanmateix, CCOO de Catalunya vol manifestar el rebuig a les ingerències que en forma de por i amenaces volen condicionar el lliure debat i decisió del poble de Catalunya.

CCOO de Catalunya
21 de setembre de 2015




Declaración de CCOO de Cataluña ante las informaciones aparecidas en los medios sobre los secretarios generales de CCOO y UGT de España en relación a Cataluña

Ante las informaciones aparecidas en los medios de comunicación sobre los secretarios generales de CCOO y UGT, Ignacio Fernández Toxo y Cándido Méndez, en relación en Cataluña, CCOO de Cataluña quiere recordar que es una confederación (Confederación Sindical de la Comisión Obrera Nacional de Cataluña) con estatutos propios y con voz propia.
En este sentido queremos manifestar nuestro total compromiso con el derecho a decidir de la ciudadanía de Cataluña y el total respecto a todas las opciones políticas que se presentan a las elecciones del próximo 27 de septiembre, tal y cómo consta a la resolución aprobada en nuestro último congreso.
Aun así, CCOO de Cataluña quiere manifestar el rechazo a las injerencias que en forma de miedo y amenazas quieren condicionar el libre debate y decisión del pueblo de Cataluña.

CCOO de Cataluña
21 de septiembre de 2015

miércoles, 22 de julio de 2015

La Plataforma Estatal por la Escuela Pública exige la paralización de la LOMCE

La Plataforma Estatal por la Escuela Pública, de la que forma parte CCOO, pide al Gobierno que sea consecuente con la posición mayoritaria de los Ejecutivos Autonómicos y frene la reforma educativa
21/07/2015.
La Plataforma Estatal por la Escuela Pública ha reiterado en numerosas ocasiones que la LOMCE es una Ley nefasta que debe ser derogada de forma inmediata. El Gobierno del Estado, apoyado únicamente en su mayoría absoluta, impuso la contrarreforma e intenta ponerla en marcha de forma acelerada para intentar concluir su implantación antes de que otro Gobierno pueda derogarla, señal inequívoca que actúa deliberadamente en solitario y contra todos los demás.
Desde su aprobación, el Ministerio de Educación, con el señor Wert y su equipo al frente, realizaron todos los pasos necesarios para concluir lo antes posible la implantación de la LOMCE, apoyándose en que la mayoría de los Gobiernos Autonómicos tenían el mismo color político que el Gobierno del Estado y que estos seguirían las instrucciones que diera el Partido Popular, que es el partido que sustenta todo este enjambre de imposición legislativa.
Sin embargo, las pasadas elecciones autonómicas y municipales han modificado la realidad política y la mayoría de los Gobiernos Autonómicos han cambiado de manos y, con ello, de orientación política. El resultado demuestra que la ciudadanía rechaza mayoritariamente las políticas que se han practicado en los últimos años, los recortes que hemos sufrido y la LOMCE.
En este momento, sólo dos de las Comunidades Autónomas que han aprobado los Decretos de currículo que deben implantarse en el próximo curso escolar, es seguro que lo harán: Madrid y Castilla y León. Incluso esta última lo hace manteniendo serias discrepancias con la LOMCE.
Ante este panorama, la Plataforma Estatal por la Escuela Pública vuelve a demandar la derogación de la LOMCE y exige al Ministerio de Educación que paralice una Ley que nunca debió ser aprobada, paralización que debe extenderse hasta que la misma sea derogada por el nuevo Gobierno de surja de las urnas en las próximas elecciones generales.

Política, polítics i els problemes de la gent

Per Joan Carles Gallego Herrera



Fa pocs dies hem conegut la proposta per combatre la precarietat laboral en l’àmbit municipal presentada per CCOO de Catalunya. Es proposa crear una taula de concertació social per abordar la gestió directa dels serveis externalitzats, la contractació pública de serveis i l’establiment d’un salari mínim interprofessional (SMI) de ciutat. Es pretén que l’acció política dels governs municipals empenyi a l’alça els estàndards mínims de qualitat, seguretat, estabilitat i salaris, per incidir, així, en el mercat de treball local i combatre l’enorme precarietat existent i la pobresa i desigualtat derivades d’aquestes situacions. És una proposta que coincideix amb parts dels programes presentats per algunes forces polítiques a les passades eleccions municipals i que pot evidenciar que és possible fer política i acció de govern per millorar la vida de les persones i els entorns socials i territorials.
Sens dubte, és una oportunitat per canviar les coses. La contractació pública de serveis que realitzen les administracions pot incidir a fer complir els convenis sectorials, promoure l’estabilitat de l’ocupació i garantir la subrogació, controlar les subcontractacions, les bones pràctiques i la responsabilitat social i ambiental de les empreses licitadores. Establir un salari mínim de ciutat que compleixi l’establert en les convencions internacionals, el 60% del salari mitjà (uns 1.100 € per a l’àmbit metropolità de Barcelona), i que permeti a qualsevol persona viure dignament. Si els salaris i les condicions de treball han baixat a causa de la intervenció dels governs (contrareformes laborals, atac a la capacitat d’intervenció de les organitzacions sindicals dels  treballadors, retallades en protecció social...), la millora ha de venir impulsada per un canvi en l’acció de les polítiques públiques i el reforçament de la capacitat d’intervenció sindical.
Sabem que la millora de les condicions de treball i salarials, la protecció social i la provisió dels serveis públics d’educació, salut i atenció social són elements d’estímul de l’activitat i del desenvolupament econòmic i de la justícia social. Quan estem vivint en una situació de clara emergència social, on l’atur, la pobresa i la precarietat estan instal·lades, i la lenta i escassa recuperació no es tradueix en termes d’ocupació ni de qualitat, cal actuar. Aquesta realitat no és fruit d’un pur fatalisme, sinó conseqüència d’unes polítiques que han optat per eliminar drets laborals i socials i per retallar la despesa pública i la inversió. Per això, ara que tenim davant un cicle electoral, s’han d’abordar els problemes materials de la gent, els que urgeixen, amb propostes d’acció política, de gestió pública i de mesures de govern.
Correm el perill d’oblidar que la raó de les eleccions és donar resposta a les necessitats de la gent. Els debats sobre una llista o moltes llistes, polítics o no polítics, o qui encapçala la llista, poden convertir la política i les eleccions en un exercici de màrqueting, ple de propostes estètiques i formulacions apolítiques i equidistants, que buiden de contingut democràtic el mateix procés electoral. Si el centre de la política és la gent, els debats s’han de centrar en aquelles propostes polítiques que ens permetin optar per quina acció de govern volem que s’implementi l'endemà de les eleccions per respondre als problemes quotidians.  
Són els problemes de fons de la ciutadania els que han d’orientar les forces polítiques a definir les estratègies i propostes, per tal que aquella pugui optar i votar l’orientació i el sentit que considera més adient. La relació Catalunya-Espanya és un problema polític real i sabem que una o altra composició del Parlament pot reforçar una o altra posició en la gestió del conflicte i en una possible negociació. També ho és, però, que un espai fortde confluència política pot plantejar un canvi radical a les polítiques neoliberals, llargament instal·lades en el nostre país i fortament reforçades per les institucions europees. En qualsevol cas, el que no es pot obviar és que estem immersos en una situació d’emergència social i necessitem poder decidir entre programes que defineixin les estratègies per abordar-la.
La política ha d’assumir la seva raó de ser, articulant la participació social per determinar les accions i mesures polítiques concretes que transformin la realitat. Per això cal política forta, polítics compromesos i polítiques clares. I uns debats en què es rendeixin comptes del que s'ha fet aquests anys i es facin propostes del que es farà l'endemà de ser elegits. 

miércoles, 1 de julio de 2015

III Marxa per una Catalunya sense atur, pobresa i desigualtats

La III Marxa per una Catalunya sense atur, pobresa i desigualtats arriba al nostre territori del dia 6 al 9 de juliol del 2015.



En el seu manifest, la III Marxa posa l’accent en les següents reivindicacions:   



— Derogació de la reforma laboral
— Renda garantida de ciutadania
— Revaloració de les pensions
— Reducció de la jornada laboral a 30 hores setmanals sense reducció de salari
— Anul·lació de la pobresa energètica




La III Marxa és una iniciativa del Fòrum contra la Pobresa, que compta amb la participació i el suport de CCOO. 

T'esperem!!!


jueves, 25 de junio de 2015

Cap a l'esquerra, a la igualtat


Per Joan Carles Gallego Herrera




Les recents eleccions municipals i autonòmiques mostren, en general, un gir a l’esquerra. Una tendència que, si es manté, pot conduir a un canvi en la política espanyola i catalana. Una esquerra que incorpora també components nous, que s’han anat construint al llarg d’aquests anys al caliu dels moviments socials i sindicals que aquests anys han organitzat les lluites per confrontar els atacs als drets socials i laborals imposats pels governs. Des de les diverses iniciatives legislatives populars (ILP) fins a les vagues generals, manifestacions, concentracions i accions de protesta, s’ha anat creant una àmplia consciència social contrària a les polítiques neoliberals, basades en l’austeritat sense estímuls i la retallada de drets laborals i socials. Mobilitzacions diverses, en formats d’organització i convocatòria, han servit perquè amplis sectors socials passin de la resignació a la resistència, d’una posició defensiva a plantejar alternatives, i, ara, votin el rebuig a unes polítiques inútils i absurdes, injustes amb les persones, que avui són més pobres i més desiguals.
Durant molt de temps se’ns ha dit que la divisió dreta/esquerra està superada, que en un món global l’economia determina inexorablement les polítiques necessàries per garantir la"competitivitat" a costa dels drets i la cohesió, i no hi ha alternativa possible. S’ha justificat un neoliberalisme salvatge basat en l’individualisme i la desregulació (l’Estat mínim) per desmuntar un model d’estat del benestar, privatitzar i externalitzar, supeditar a l’interès econòmic el dret laboral i limitar drets i llibertats. Però la realitat és tossuda i evidència que la ideologia no ha mort: a l’hegemonia de la dreta neoliberal, li apareix ara una esquerra en reconstrucció i travessada d’un canvi generacional. En aquestes eleccions guanyen paper, en general, diverses opcions amb matrius d’esquerres, tot i que amb gran dispersió. Potser és una esquerra més sociològica que organitzada políticament.
Aquests anys la desigualtat i la pobresa han crescut escandalosament, fruit d’unes opcions polítiques. La divisió dreta/esquerra es bassa en posicionaments diferents en relació amb la igualtat. Per a la dreta, la igualtat no és consubstancial a la naturalesa humana (perquè la diferencia és “natural”) i, per tant, la desigualtat és ineliminable. Per a l’esquerra, per contra, la igualtat és una opció moral que guia les accions per evitar que les diferències es converteixin en desigualtats. La dreta parteix del supòsit que la desigualtat és natural, i l’esquerra, que és social. En un cas no hi ha res a fer i acaba consolidant allò que és diferent; en l’altre, l’esquerra intenta compensar les diferències per fer avançar la igualtat. Per això, l’enorme creixement de la desigualtat comporta el ressorgiment de l’esquerra.
Aquest gir a l’esquerra ha d’afavorir canvis en les polítiques, ara municipals i més endavant, si es consolida el gir, en altres nivells de govern, que apliquin mesures per confrontar la pobresa i la desigualtat, i apostin per una major qualitat democràtica, que són les demandes socials avui majoritàries. De la reforma fiscal a polítiques que apostin per la industrialització, la sostenibilitat i la creació d’ocupació de qualitat, de la garantia de la protecció social a la recomposició dels béns i serveis públics, de la derogació de la reforma laboral i la llei mordassa a pràctiques de participació i major qualitat democràtica. Però, per fer-ho, no es pot confiar tot al resultat d’una contesa electoral. Els governs es constitueixen en funció d’unes majories de vot, certament, però les polítiques s’impulsen també des de la mateixa societat civil organitzada. Per garantir canvis reals en el món del treball, no n’hi ha prou amb un canvi de signe polític: cal disposar d’organitzacions sindicals fortes i ben organitzades, que articulin el conflicte laboral i social, i proposin alternatives, que se’ls reconegui la seva funció i el seu paper en la participació a l’empresa, la negociació col·lectiva i el diàleg social. Pensar que quan l’esquerra avança les organitzacions socials descansen és el camí més ràpid a la pèrdua de l’hegemonia emergent dels valors d’igualtat, democràcia i solidaritat.
Però, avui, mentrestant, cal dur el compromís i solidaritat amb el poble grec i el seu Govern al carrer. Així defensem la democràcia com a regla de govern i la possibilitat de polítiques alternatives a les de la troika neoliberal i que aposten per la igualtat. A Grècia es diluciden també les polítiques possibles aquí i a Europa. El debat dreta/esquerra ben viu. O la inevitabilitat d’un neoliberalisme mandatat des dels centres globals de poder econòmic-financer o la possibilitat de polítiques decidides democràticament i orientades a la igualtat.

viernes, 29 de mayo de 2015

Cirsa tanca el primer trimestre de 2015 amb un creixement del 20%

Cirsa tanca el primer trimestre de 2015 amb un creixement del 20%

Cirsa Gaming Corporation és un dels líders mundials en l'activitat del joc i oci i la primera companyia espanyola del sector. Compta amb 16.000 empleats. Va obtenir uns ingressos d'explotació de 1.591 milions d'euros en 2014


Cirsa Gaming Corporation, companyia multinacional líder en joc i oci i la primera companyia espanyola del sector, ha aconseguit, en el primer trimestre d'aquest exercici, un benefici operatiu de 91 milions d'euros, el millor resultat aconseguit en un trimestre per la companyia, amb un augment del 20% respecte al mateix període de l'any anterior. Els ingressos d'explotació es van situar en 383 milions d'euros, el que representa un 21% respecte al primer trimestre de 2014.Cirsa Gaming Corporation és un dels líders mundials en l'activitat del joc i oci i la primera companyia espanyola del sector. Compta amb 16.000 empleats. Va obtenir uns ingressos d'explotació de 1.591 milions d'euros en 2014. La seva oferta està composta avui per 129 casinos, més de 40.000 màquines recreatives, 71 sales de bingo, 123 salons de joc, 1.125 punts d'apostes esportives, 3.125 terminals de loteries i 2.546 terminals de videoloteries a Espanya, Itàlia i Llatinoamèrica i desenvolupa l'activitat de joc en línia, sota la marca Sportium, a Espanya i Mèxic amb les llicències que  autoritzades per a això.

martes, 26 de mayo de 2015

Votar es conjuga bé amb organitzar i participar

Votar es conjuga bé amb organitzar i participar

Per Joan Carles Gallego Herrera



Hi ha qui, realitzat l’acte de votació, es considera satisfet havent delegat, en un o altre, la responsabilitat última d’organitzar i gestionar la cosa pública. Allibera la seva ment (i cos) triant la papereta que més encaixa en la seva visió del món o li oferta la millor terra promesa. Ha sobreviscut sense traumes i acríticament a uns dies d’intensa campanya electoral, amb un munt de missatges plens d’ofertes de mons millors, benestar ambiental i felicitats properes. Ha anat al col·legi electoral a fer un exercici democràtic pensant que si surten “els seus” tot anirà bé i si no tot malament. Però, surti qui surti, deixarà que el govern resultant li organitzi la convivència i les respostes a les diverses necessitats socials. D’ací quatre anys tornarà a votar.
Aquest és un possible comportament. Altres ho viuen amb més passió i compromís. Valoren important anar a votar, però consideren que el resultat es configura i queda condicionat pel conjunt d’interaccions socials succeïdes durant els quatre anys previs. Hi ha també qui, anant una mica més enllà, considera que ha estat el compromís dia a dia dels quatre anys previs, exercint el conflicte social, el que ha creat les condicions que configuren el resultat. Aquesta àmplia i diversa graduació del compromís polític de la ciutadania, sens dubte es traspua en el resultat. Possiblement això explica l’onada de canvi que està sorgint, com també en altres ocasions explica l’abstenció o la continuïtat de les polítiques antisocials.
Les eleccions no solventen tots els problemes de la ciutadania, ja que només determinen la composició última dels governs encarregats de gestionar-los, però la seva resolució comença abans que els governants els entomin. La campanya electoral és un allau de propostes, n’hi ha que fins i tot depassen l’àmbit propi del marc competencial de l’elecció. Però els governs no les abordaran si prèviament no han aflorat com a problema o com a alternativa. Aquest és el paper que correspon a les organitzacions socials: articular els conflictes que en el seu àmbit d’actuació apareixen, evidenciar-los i emplaçar a la seva resolució. Els poders públics i les organitzacions polítiques, regulen, executen i actuen per la resolució dels conflictes socials existents, però cal que les organitzacions socials els facin aparèixer amb totes les seves contradiccions. Del contrari, si es despulla la societat d’organitzacions socials que facin aflorar els conflictes existents, amb la protesta i la reivindicació, els poders públics resten sotmesos a l'única pressió possible –i efectiva- que és la dels poders econòmics, que mercantiltizen ràpidament tota resposta a qualsevol demanda individual abans que es converteixi en reivindicació social.
Ara, havent votat ja, cal que entitats, moviments, associacions veïnals i organitzacions sindicals es projectin com a eines útils i necessàries per canviar les coses, per empènyer als poders públics, sigui la composició resultant que sigui, a respondre a les demandes socials. Aquests dies ens han parlat de pobles i ciutats atractives i atraients, d’equilibri entre barris, d’ocupació i d'indústries i serveis amables i diversificats, de mobilitat sostenible, entre d’altres qüestions. A l’hora de concretar les diverses propostes apareixen els interessos contraposats que les organitzacions socials han d’articular i elevar per negociar.

S’ha parlat també molt de desigualtat. No podem esperar només compensar-la amb polítiques redistributives, cal evitar-la on s’origina. Per això no hem de deixar que el treball sigui la font on es generi desigualtat o pobresa: hem d'evitar que els contractes de les persones consagrin la primera diferència, que es la que es converteix en desigualtats. Els governs poden garantir que els contractes públics només es faran amb empreses que compleixin normes i estàndards de qualitat contractual. Però, per això mateix, cal més poder sindical per disputar en la negociació col·lectiva -no la individual que impulsen els poders econòmics i la reforma laboral- un salari d’entrada més just, unes condicions contractuals més dignes, tancar l’injust ventall salarial o les bretxes de gènere i generacional que estan instal·lades en el mercat de treball. 
Anar a votar és un bon exercici democràtic, ben segur. Però per fer-lo efectiu, cal organitzar-se i participar en el dia a dia, per vigilar i forçar que les polítiques dels governs responguin a les demandes socials i als conflictes reals i no a les pressions obscures de determinats grups d’interès econòmic. Ara caldrà formar governs i la cultura del pacte es posarà a prova. Si la gent s’organitza i participa, dia a dia, en el barri i en el centre de treball, en l’associació de veïns i en el sindicat, és més possible que probable que el govern que resulti es vegi més condicionat a actuar al servei d’uns que d’altres. 

martes, 12 de mayo de 2015

La sección sindical Unidesa I+D+r contra la LGTBi fobia

Los miembros de la sección sindical Unidesa I+D+r (una de las secciones sindicales que forman la SSIU) se unen a la campaña 'Empleo libre de LGTBifobia'.