CCOO D'INDÚSTRIA DE CATALUNYA INFORMA

Bon dia,

El 14/4 vam tenir una nova reunió de la comissió negociadora del Conveni del metall de Barcelona, en la qual la patronal UPM ens va presentar una proposta pobre, decepcionant i obsoleta. CCOO d'Indústria valorem molt negativament aquesta proposta i advertim la patronal que és inadmissible que en el context econòmic actual ens facin un plantejament més restrictiu que els que ens va permetre desbloquejar el conveni fa dos anys, en un context econòmic força més advers.

CCOO fem una crida als treballadors i treballadores del sector a intensificar el seguiment de les negociacions, tensar el sector i a participar en la manifestació de l'1 de Maig per exigir a la patronal que reconsideri la seva estratègia.


NOTA INFORMATIVA CONJUNTA (en català i en castellà)

CCOO D'INDÚSTRIA DE CATALUNYA INFORMA

CCOO D'INDÚSTRIA DE CATALUNYA INFORMA

A TOTS ELS DELEGATS/ADES DEL SECTOR DEL METALL A TOTS ELS AFILIATS/ADES DELS SECTOR DEL METALL Bona tarda, Us informem que ahir, 29 de març, les federacions estatals CCOO d'Indústria i MCA-UGT i la patronal CONFEMETAL vam signar un acord pel qual vam convertir l'Acord marc estatal del sector del metall en Conveni Estatal del Metall. CCOO d'Indústria de Catalunya fem una valoració positiva d'aquest acord, ja que garanteix que cap treballador/a dels sectors siderometal·lúrgics es quedi sense la cobertura d'un conveni del metall, en cas que decaigui algun dels convenis provincials i/o autonòmics vigents actualment,i ens permet passar a una estructura de negociació col·lectiva més articulada i en consonància amb el que requereix la indústria actual. Us adjuntem a continuació: - Nota informativa (EN CATALÀ I EN CASTELLÀ) - Acta de l'acord - Nota de premsa de la federació estatal Salutacions cordials,

CCOO ante el Acuerdo para un Gobierno reformista y de progreso, alcanzado por el PSOE y C’s

Després del primer acord signat per PSOE y C's, us fem arribar la postura de les CC.OO. davant aquest intent de formació de "Gobierno Reformista".

Tras un primer análisis del texto presentado por el PSOE y Ciudadanos, bajo la denominación "Acuerdo para un Gobierno reformista y de progreso", la Ejecutiva confederal de CCOO hace públicas las siguientes consideraciones:

La mayoría de la población española que acudió a las urnas el 20 de Diciembre optó por el cambio en sentido social y progresista. Sin embargo el resultado de las elecciones, corregido por la ley electoral,
envió un mandato a los Partidos Políticos de negociación, al no configurar mayorías claras de Gobierno.
Una vez que el actual Presidente en funciones rechazó la invitación del Rey a intentar la investidura, llegó el turno al secretario General del PSOE. Es de valorar el gesto de aceptación que contrasta con la actitud del candidato de PP.
El Acuerdo que ahora se presenta es el resultado de una negociación en la que el candidato y su partido, tras negociar a varias bandas, optaron por el acuerdo con Ciudadanos, confiando en que, bien a su izquierda o bien a su derecha, se produzcan movimientos que permitan lograr la investidura.
Lo mismo que antes de las elecciones presentamos a los diferentes Partidos una “Propuesta para un modelo más democrático de relaciones laborales y una nueva política económica y social”, y posteriormente respondimos a los contenidos de las propuestas de Gobierno presentadas, primero por el PSOE y posteriormente por PODEMOS y las Confluencias, ahora creemos necesario manifestar nuestra opinión al respecto del “Acuerdo para un Gobierno reformista y de progreso, alcanzado por el PSOE y Cs”.


En el següent link podeu llegir el document complet:

DOCUMENT

Ja s'apropa el 8 de Març de 2016

8 de marzo, día internacional de las mujeres

Ni drama ni crim: la vaga és un dret

Ni drama ni crim: la vaga és un dret

---

Per Joan Carles Gallego Herrera

 

 

Aquestes setmanes es parla de vaga, no tant per valorar el rerefons dels conflictes que l’exercici legítim d’aquest dret expressa, com per evidenciar-ne la seva criminalització o bé airejar-ne i criticar-ne els costos econòmics i socials. Arran del judici dels 8 sindicalistes d’Airbus, per a cadascun dels quals el fiscal demanava 8 anys de presó (finalment el jutge els absol) per participar en un piquet en la darrera vaga general, i que formen part dels prop de 300 sindicalistes encausats a tot l’Estat en un clar intent de criminalització i de dissuasió de l’exercici del dret de vaga. I, ara, amb la vaga del transport municipal a Barcelona, dramatitzat en els seus efectes per confrontar dret de vaga amb l’interès de la ciutadania o l’economia. En un déjà vu, la patronal Foment del Treball desqualifica i qüestiona la legalitat de la vaga per reclamar-ne una regulació limitativa. Dramatitzar o criminalitzar la vaga s’inscriu en la lògica autoritària que el neoliberalisme necessita imposar per aplicar el seu programa regressiu de drets eliminant la resistència social. Ho fa amb la "llei mordassa" i el manteniment de l'article 315.3 del Codi penal (per criminalitzar els piquets) i omplint de judicis de valor la cobertura mediàtica dels conflictes.

La vaga, però, ni és un drama ni és un crim, és un dret. És l’expressió d’un conflicte real d’interessos contraposats en el món del treball, pel qual els treballadors rebutgen treballar com a forma de reivindicar una millora o impedir una agressió. El rebuig al treball és la forma de resistència, de lluita última que tenen els treballadors, és la seva força superior, davant del poder quasi absolut de qui té la titularitat contractual i organitzativa del treball. La vaga és un mitjà per exercir l’acció sindical, sigui aquesta de resistència, de defensa o de lluita i a l’ofensiva. La vaga no és un dret dels usuaris, dels ciutadans o de l’activitat empresarial, que la voldrien limitar per evitar-ne o minimitzar-ne els efectes. La vaga és un dret dels treballadors i de la seva representació col·lectiva i sindical, que determina els objectius i continguts del seu exercici. El dret de vaga és part essencial de la llibertat sindical emparada en la Declaració Universal dels Drets Humans.

L’exercici del dret de vaga ha estat sempre envoltat del debat sobre si ha d’ésser regulat per l’Estat o forma part de l’autonomia sindical i col·lectiva. En aquesta disjuntiva els titulars del poder econòmic sempre reclamen el poder coactiu de l’Estat per limitar l’autonomia sindical en l’organització i articulació del conflicte social. Una deriva perillosa que pot conduir a negar l'existència mateixa del conflicte i, per tant, a il·legalitzar-ne la seva expressió. Això ja ho va fer la dictadura franquista, quan fer vaga era il·legal i podia comportar detenció, tortura, presó i multes. Però, malgrat es vulgui negar, el conflicte existeix, és inherent a la mateixa vida i a les relacions laborals, i només es resol quan es reconeix i s’aborda. Han estat moltes les lluites i vagues que han fet que avui la vaga sigui un dret fonamental reconegut en la Constitució. La criminalització que s’està  fent amb la imputació de sindicalistes, basant-se en l’article 315.3 del Codi penal, és una rèmora del franquisme que cal eliminar, tal com reivindica la campanya #VagaNoÉsDelicte.

L’exercici del dret de vaga moltes vegades apareix envoltat d’un cert ambient de repressió, més o menys formal, i mecanismes coercitius prepenals. L’agressió mediàtica, la desqualificació de la convocatòria o dels objectius, el qüestionament i la criminalització dels piquets formen el paisatge al qual cal confrontar-se amb arguments propis. La força dels treballadors està en els objectius i els continguts de la convocatòria, la unitat dels treballadors i el suport social. I la força de la contrapart és la confrontació i la divisió dels treballadors així com el seu aïllament social. Per això, l’estratègia sindical ha de garantir la unitat i guanyar suports socials. No n’hi ha prou amb la justesa de la reivindicació, també és l’estratègia de mobilització, apuntalada en la participació i la comunicació, que cal anar avaluant per saber si et permet disposar de major o menor unitat i suports socials. Portar els treballadors més enllà de la seva força real i de la seva voluntat profunda acaba repercutint negativament i afeblint la posició pròpia.

Darrerament assistim a una major pressió contra les vagues. El context d’alt atur i la por davant l’amenaça d’acomiadament són arguments a la contra de la mobilització. En els sectors privats creixen les denúncies a la pràctica de substituir vaguistes per mantenir l’activitat econòmica. En els sectors públics s’imposen serveis mínims abusius. El sindicalisme de classe planteja sempre que en els serveis essencials per a la ciutadania hi hagi una autoregulació que faci compatible l’exercici del dret de vaga amb la necessària seguretat o la prestació d’uns mínims garantits. Cal valorar l’impacte de l’acció en la resta de treballadors, precisament perquè vols aconseguir també el seu suport, ja que aquest forma part de la teva força davant d’un poder públic sensible al posicionament de la ciutadania. La imposició unilateral de decrets de serveis mínims abusius pretén esmorteir, si no eliminar totalment, els efectes de la vaga sobre la ciutadania. Són, sens dubte, intents de reprimir el legítim exercici del dret de vaga.

La vaga és un dret i cal exigir als poders públics la seva protecció. Un dret que ha de ser compatible amb la seguretat de persones i béns, però que no es pot conculcar partint de suposats perjudicis en l’activitat econòmica o la prestació del servei. És un dret irrenunciable que comporta el rebuig al treball davant el rebuig al dret. És, per tant, també un acte de profunda solidaritat, tant pel que fa als treballadors i treballadores implicats, que veuran la repercussió igualitària dels drets assolits o preservats, com al conjunt de la classe treballadora, que veurà en la millora de les condicions de treball una nova fita assolible, una esperança de millora. S’equivoca qui vol desqualificar l’acció, adduint la defensa de privilegis en un panorama de treball precari, confrontant treballadors amb treballadors, ja que és precisament la victòria en les diferents lluites on és possible trencar la precarització laboral instal·lada, sigui en forma taca d’oli o per efecte espiral reivindicativa.

La vaga és l’expressió d’un conflicte. Criminalitzar-lo no porta enlloc, il·legalitzar-lo no l’evita i desqualificar-lo no el soluciona. La solució rau a recomposar-lo en la negociació i en l’acord. 

Reunió de la comissió negociadora del Metall de Barcelona

S'ha reunit la comissió negociadora del metall de Barcelona i s'ha arribat a un acord sobre els increments salarials pendents d'abonar, previstos en els acords de 2014. CCOO d'Indústria valora positivament la consecució d'aquest acord, ja que ens permet dedicar-nos plenament a la renovació del conveni.


Per a qualsevol dubte poseu-vos en contacte amb el vostre comitè d'empresa o amb la SSIU.

El cel pot esperar, la Terra i les persones no

El cel pot esperar, la Terra i les persones no

---

Per Joan Carles Gallego Herrera

Un cop acabada a París la Cimera del Canvi Climàtic (COP-21) vaig quedar-me amb un sensació ambivalent. Reconèixer l’actual situació de canvi climàtic, producte de l’acció humana i que cal actuar limitant l’augment de la temperatura mitjana per garantir la sostenibilitat del planeta, és un avenç. Ho és perquè és una declaració subscrita per tots els països, que crida a l‘acció per limitar l’emissió de carboni i l’escalfament global i demanda seguiment periòdic i revisió dels propis acords. Però és insuficient, perquè no limita a fons l’acció degradadora que se segueix realitzant i no concreta instruments per garantir l’aplicació. Especialment per la manca de desenvolupament d’acords concrets que facilitin una transició justa per abordar la transformació industrial, passar d’una economia fortament suportada en les emissions de carboni a una compromesa amb la sostenibilitat i basada en l’estalvi, el reciclatge i l’energia renovable, que caldrà fer amb ple respecte als drets de les persones, a l’ocupació i a la seva qualitat.

En tot cas, la Cimera del Canvi Climàtic alerta d’un problema global i l’acord certifica que aquest és real i que cal actuar a nivell local dins d’una estratègia global i integral. El planeta està en risc i cal actuar. Ni la Terra ni les persones podem esperar que es prenguin mesures. El cel pot esperar. Els beneficis i els grans interessos dels poders econòmics i empreses transnacionals poden esperar. Però el benestar i el progrés social no han d’aturar-se. D’ací l’exigència d’iniciar accions i mesures. En un planeta mort no hi ha ocupació, ni benestar, per això cal planificar i negociar ja la transició de l’actual model, fent compatible la lluita contra el canvi climàtic amb les necessitats d’ocupació, la seva qualitat i el benestar social.

La crisi mediambiental no és aliena a l’actual crisi social. Estan relacionades perquè ambdues tenen les seves arrels en la lògica d’uns poders econòmics i financers que prefereixen externalitzar tots els costos i riscos en el territori i en la degradació de l’ocupació i els drets dels treballadors i treballadores per tal de maximitzar els seus beneficis. Per això també sabem que no hi haurà benestar, ni justícia social, ni progrés social, sense canviar les actuals polítiques neoliberals.   

El futur del planeta està en risc i el present de les persones està en crisi. Per fer-hi front calen altres polítiques. És possible reactivar l’economia apostant per un model industrial que impulsi l’energia renovable, l’estalvi energètic i el reciclatge, la mobilitat sostenible i la rehabilitació, basant-se en la qualificació, la innovació i la cooperació. Fent-ho des del compromís amb l’ocupació de qualitat, garantint l’estabilitat, sou digne, seguretat i no discriminació, amb un marc de relacions laborals just, democràtic, sustentat en el respecte al dret a la negociació col·lectiva i el respecte al paper de les organitzacions sindicals representatives dels treballadors i treballadores. Aprofitant la pròpia capacitat del sector públic per impulsar polítiques que, al temps que generen activitat econòmica i creen ocupació, garanteixen la igualtat d’oportunitats, la protecció social i els drets de ciutadania. Necessitem una acció política decidida, suportada en el diàleg i la negociació, compromesa amb les urgències socials i mediambientals. 

La Cimera de París deixa clar que vivim en un món global i interrelacionat, que els nostres problemes locals, mediambientals o socials, s’incardinen en estratègies globals sobre les que hem d’actuar a nivell local. La principal conclusió que es pot extreure és que no podem esperar el futur per canviar el present, perquè si no canviem el present posem en risc el futur. Per això, avui i ací, urgeix exigir accions i mesures de govern que garanteixin la sostenibilitat, la reactivació econòmica, l’ocupació de qualitat, la protecció social i la igualtat d’oportunitats. Ni podem esperar el 2020 per reduir de forma decidida les emissions de carboni, ni podem seguir instal·lats en la pobresa i la desigualtat social. Cal actuar ja. Perquè la Terra i les persones no podem esperar. 

Declaració de CCOO de Catalunya davant les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació sobre els secretaris generals de CCOO i UGT d’Espanya en relació a Catalunya

Declaració de CCOO de Catalunya davant les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació sobre els secretaris generals de CCOO i UGT d’Espanya en relació a Catalunya Davant les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació sobre els secretaris generals de CCOO i UGT, Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez, en relació a Catalunya, CCOO de Catalunya vol recordar que és una confederació (Confederació Sindical de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya) amb estatuts propis i amb veu pròpia. En aquest sentit volem manifestar el nostre total compromís amb el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya i el total respecte a totes les opcions polítiques que es presenten a les eleccions del proper 27 de setembre, tal i com consta a la resolució aprovada en el nostre darrer congrés. Tanmateix, CCOO de Catalunya vol manifestar el rebuig a les ingerències que en forma de por i amenaces volen condicionar el lliure debat i decisió del poble de Catalunya. CCOO de Catalunya 21 de setembre de 2015

Declaración de CCOO de Cataluña ante las informaciones aparecidas en los medios sobre los secretarios generales de CCOO y UGT de España en relación a Cataluña

Ante las informaciones aparecidas en los medios de comunicación sobre los secretarios generales de CCOO y UGT, Ignacio Fernández Toxo y Cándido Méndez, en relación en Cataluña, CCOO de Cataluña quiere recordar que es una confederación (Confederación Sindical de la Comisión Obrera Nacional de Cataluña) con estatutos propios y con voz propia.
En este sentido queremos manifestar nuestro total compromiso con el derecho a decidir de la ciudadanía de Cataluña y el total respecto a todas las opciones políticas que se presentan a las elecciones del próximo 27 de septiembre, tal y cómo consta a la resolución aprobada en nuestro último congreso.
Aun así, CCOO de Cataluña quiere manifestar el rechazo a las injerencias que en forma de miedo y amenazas quieren condicionar el libre debate y decisión del pueblo de Cataluña.

CCOO de Cataluña
21 de septiembre de 2015

La Plataforma Estatal por la Escuela Pública exige la paralización de la LOMCE

La Plataforma Estatal por la Escuela Pública, de la que forma parte CCOO, pide al Gobierno que sea consecuente con la posición mayoritaria de los Ejecutivos Autonómicos y frene la reforma educativa

21/07/2015.

La Plataforma Estatal por la Escuela Pública ha reiterado en numerosas ocasiones que la LOMCE es una Ley nefasta que debe ser derogada de forma inmediata. El Gobierno del Estado, apoyado únicamente en su mayoría absoluta, impuso la contrarreforma e intenta ponerla en marcha de forma acelerada para intentar concluir su implantación antes de que otro Gobierno pueda derogarla, señal inequívoca que actúa deliberadamente en solitario y contra todos los demás.

Desde su aprobación, el Ministerio de Educación, con el señor Wert y su equipo al frente, realizaron todos los pasos necesarios para concluir lo antes posible la implantación de la LOMCE, apoyándose en que la mayoría de los Gobiernos Autonómicos tenían el mismo color político que el Gobierno del Estado y que estos seguirían las instrucciones que diera el Partido Popular, que es el partido que sustenta todo este enjambre de imposición legislativa.

Sin embargo, las pasadas elecciones autonómicas y municipales han modificado la realidad política y la mayoría de los Gobiernos Autonómicos han cambiado de manos y, con ello, de orientación política. El resultado demuestra que la ciudadanía rechaza mayoritariamente las políticas que se han practicado en los últimos años, los recortes que hemos sufrido y la LOMCE.

En este momento, sólo dos de las Comunidades Autónomas que han aprobado los Decretos de currículo que deben implantarse en el próximo curso escolar, es seguro que lo harán: Madrid y Castilla y León. Incluso esta última lo hace manteniendo serias discrepancias con la LOMCE.

Ante este panorama, la Plataforma Estatal por la Escuela Pública vuelve a demandar la derogación de la LOMCE y exige al Ministerio de Educación que paralice una Ley que nunca debió ser aprobada, paralización que debe extenderse hasta que la misma sea derogada por el nuevo Gobierno de surja de las urnas en las próximas elecciones generales.

Política, polítics i els problemes de la gent

Per Joan Carles Gallego Herrera

Fa pocs dies hem conegut la proposta per combatre la precarietat laboral en l’àmbit municipal presentada per CCOO de Catalunya. Es proposa crear una taula de concertació social per abordar la gestió directa dels serveis externalitzats, la contractació pública de serveis i l’establiment d’un salari mínim interprofessional (SMI) de ciutat. Es pretén que l’acció política dels governs municipals empenyi a l’alça els estàndards mínims de qualitat, seguretat, estabilitat i salaris, per incidir, així, en el mercat de treball local i combatre l’enorme precarietat existent i la pobresa i desigualtat derivades d’aquestes situacions. És una proposta que coincideix amb parts dels programes presentats per algunes forces polítiques a les passades eleccions municipals i que pot evidenciar que és possible fer política i acció de govern per millorar la vida de les persones i els entorns socials i territorials.

Sens dubte, és una oportunitat per canviar les coses. La contractació pública de serveis que realitzen les administracions pot incidir a fer complir els convenis sectorials, promoure l’estabilitat de l’ocupació i garantir la subrogació, controlar les subcontractacions, les bones pràctiques i la responsabilitat social i ambiental de les empreses licitadores. Establir un salari mínim de ciutat que compleixi l’establert en les convencions internacionals, el 60% del salari mitjà (uns 1.100 € per a l’àmbit metropolità de Barcelona), i que permeti a qualsevol persona viure dignament. Si els salaris i les condicions de treball han baixat a causa de la intervenció dels governs (contrareformes laborals, atac a la capacitat d’intervenció de les organitzacions sindicals dels  treballadors, retallades en protecció social...), la millora ha de venir impulsada per un canvi en l’acció de les polítiques públiques i el reforçament de la capacitat d’intervenció sindical.

Sabem que la millora de les condicions de treball i salarials, la protecció social i la provisió dels serveis públics d’educació, salut i atenció social són elements d’estímul de l’activitat i del desenvolupament econòmic i de la justícia social. Quan estem vivint en una situació de clara emergència social, on l’atur, la pobresa i la precarietat estan instal·lades, i la lenta i escassa recuperació no es tradueix en termes d’ocupació ni de qualitat, cal actuar. Aquesta realitat no és fruit d’un pur fatalisme, sinó conseqüència d’unes polítiques que han optat per eliminar drets laborals i socials i per retallar la despesa pública i la inversió. Per això, ara que tenim davant un cicle electoral, s’han d’abordar els problemes materials de la gent, els que urgeixen, amb propostes d’acció política, de gestió pública i de mesures de govern.

Correm el perill d’oblidar que la raó de les eleccions és donar resposta a les necessitats de la gent. Els debats sobre una llista o moltes llistes, polítics o no polítics, o qui encapçala la llista, poden convertir la política i les eleccions en un exercici de màrqueting, ple de propostes estètiques i formulacions apolítiques i equidistants, que buiden de contingut democràtic el mateix procés electoral. Si el centre de la política és la gent, els debats s’han de centrar en aquelles propostes polítiques que ens permetin optar per quina acció de govern volem que s’implementi l'endemà de les eleccions per respondre als problemes quotidians.  

Són els problemes de fons de la ciutadania els que han d’orientar les forces polítiques a definir les estratègies i propostes, per tal que aquella pugui optar i votar l’orientació i el sentit que considera més adient. La relació Catalunya-Espanya és un problema polític real i sabem que una o altra composició del Parlament pot reforçar una o altra posició en la gestió del conflicte i en una possible negociació. També ho és, però, que un espai fortde confluència política pot plantejar un canvi radical a les polítiques neoliberals, llargament instal·lades en el nostre país i fortament reforçades per les institucions europees. En qualsevol cas, el que no es pot obviar és que estem immersos en una situació d’emergència social i necessitem poder decidir entre programes que defineixin les estratègies per abordar-la.

La política ha d’assumir la seva raó de ser, articulant la participació social per determinar les accions i mesures polítiques concretes que transformin la realitat. Per això cal política forta, polítics compromesos i polítiques clares. I uns debats en què es rendeixin comptes del que s'ha fet aquests anys i es facin propostes del que es farà l'endemà de ser elegits.