Votar es conjuga bé amb organitzar i participar
Per Joan Carles Gallego Herrera
Hi ha qui, realitzat l’acte de votació, es considera satisfet havent delegat, en un o altre, la responsabilitat última d’organitzar i gestionar la cosa pública. Allibera la seva ment (i cos) triant la papereta que més encaixa en la seva visió del món o li oferta la millor terra promesa. Ha sobreviscut sense traumes i acríticament a uns dies d’intensa campanya electoral, amb un munt de missatges plens d’ofertes de mons millors, benestar ambiental i felicitats properes. Ha anat al col·legi electoral a fer un exercici democràtic pensant que si surten “els seus” tot anirà bé i si no tot malament. Però, surti qui surti, deixarà que el govern resultant li organitzi la convivència i les respostes a les diverses necessitats socials. D’ací quatre anys tornarà a votar.
Aquest és un possible comportament. Altres ho viuen amb més passió i compromís. Valoren important anar a votar, però consideren que el resultat es configura i queda condicionat pel conjunt d’interaccions socials succeïdes durant els quatre anys previs. Hi ha també qui, anant una mica més enllà, considera que ha estat el compromís dia a dia dels quatre anys previs, exercint el conflicte social, el que ha creat les condicions que configuren el resultat. Aquesta àmplia i diversa graduació del compromís polític de la ciutadania, sens dubte es traspua en el resultat. Possiblement això explica l’onada de canvi que està sorgint, com també en altres ocasions explica l’abstenció o la continuïtat de les polítiques antisocials.
Les eleccions no solventen tots els problemes de la ciutadania, ja que només determinen la composició última dels governs encarregats de gestionar-los, però la seva resolució comença abans que els governants els entomin. La campanya electoral és un allau de propostes, n’hi ha que fins i tot depassen l’àmbit propi del marc competencial de l’elecció. Però els governs no les abordaran si prèviament no han aflorat com a problema o com a alternativa. Aquest és el paper que correspon a les organitzacions socials: articular els conflictes que en el seu àmbit d’actuació apareixen, evidenciar-los i emplaçar a la seva resolució. Els poders públics i les organitzacions polítiques, regulen, executen i actuen per la resolució dels conflictes socials existents, però cal que les organitzacions socials els facin aparèixer amb totes les seves contradiccions. Del contrari, si es despulla la societat d’organitzacions socials que facin aflorar els conflictes existents, amb la protesta i la reivindicació, els poders públics resten sotmesos a l'única pressió possible –i efectiva- que és la dels poders econòmics, que mercantiltizen ràpidament tota resposta a qualsevol demanda individual abans que es converteixi en reivindicació social.
Ara, havent votat ja, cal que entitats, moviments, associacions veïnals i organitzacions sindicals es projectin com a eines útils i necessàries per canviar les coses, per empènyer als poders públics, sigui la composició resultant que sigui, a respondre a les demandes socials. Aquests dies ens han parlat de pobles i ciutats atractives i atraients, d’equilibri entre barris, d’ocupació i d'indústries i serveis amables i diversificats, de mobilitat sostenible, entre d’altres qüestions. A l’hora de concretar les diverses propostes apareixen els interessos contraposats que les organitzacions socials han d’articular i elevar per negociar.
S’ha parlat també molt de desigualtat. No podem esperar només compensar-la amb polítiques redistributives, cal evitar-la on s’origina. Per això no hem de deixar que el treball sigui la font on es generi desigualtat o pobresa: hem d'evitar que els contractes de les persones consagrin la primera diferència, que es la que es converteix en desigualtats. Els governs poden garantir que els contractes públics només es faran amb empreses que compleixin normes i estàndards de qualitat contractual. Però, per això mateix, cal més poder sindical per disputar en la negociació col·lectiva -no la individual que impulsen els poders econòmics i la reforma laboral- un salari d’entrada més just, unes condicions contractuals més dignes, tancar l’injust ventall salarial o les bretxes de gènere i generacional que estan instal·lades en el mercat de treball.
S’ha parlat també molt de desigualtat. No podem esperar només compensar-la amb polítiques redistributives, cal evitar-la on s’origina. Per això no hem de deixar que el treball sigui la font on es generi desigualtat o pobresa: hem d'evitar que els contractes de les persones consagrin la primera diferència, que es la que es converteix en desigualtats. Els governs poden garantir que els contractes públics només es faran amb empreses que compleixin normes i estàndards de qualitat contractual. Però, per això mateix, cal més poder sindical per disputar en la negociació col·lectiva -no la individual que impulsen els poders econòmics i la reforma laboral- un salari d’entrada més just, unes condicions contractuals més dignes, tancar l’injust ventall salarial o les bretxes de gènere i generacional que estan instal·lades en el mercat de treball.
Anar a votar és un bon exercici democràtic, ben segur. Però per fer-lo efectiu, cal organitzar-se i participar en el dia a dia, per vigilar i forçar que les polítiques dels governs responguin a les demandes socials i als conflictes reals i no a les pressions obscures de determinats grups d’interès econòmic. Ara caldrà formar governs i la cultura del pacte es posarà a prova. Si la gent s’organitza i participa, dia a dia, en el barri i en el centre de treball, en l’associació de veïns i en el sindicat, és més possible que probable que el govern que resulti es vegi més condicionat a actuar al servei d’uns que d’altres.
