Política, polítics i els problemes de la gent

Per Joan Carles Gallego Herrera

Fa pocs dies hem conegut la proposta per combatre la precarietat laboral en l’àmbit municipal presentada per CCOO de Catalunya. Es proposa crear una taula de concertació social per abordar la gestió directa dels serveis externalitzats, la contractació pública de serveis i l’establiment d’un salari mínim interprofessional (SMI) de ciutat. Es pretén que l’acció política dels governs municipals empenyi a l’alça els estàndards mínims de qualitat, seguretat, estabilitat i salaris, per incidir, així, en el mercat de treball local i combatre l’enorme precarietat existent i la pobresa i desigualtat derivades d’aquestes situacions. És una proposta que coincideix amb parts dels programes presentats per algunes forces polítiques a les passades eleccions municipals i que pot evidenciar que és possible fer política i acció de govern per millorar la vida de les persones i els entorns socials i territorials.

Sens dubte, és una oportunitat per canviar les coses. La contractació pública de serveis que realitzen les administracions pot incidir a fer complir els convenis sectorials, promoure l’estabilitat de l’ocupació i garantir la subrogació, controlar les subcontractacions, les bones pràctiques i la responsabilitat social i ambiental de les empreses licitadores. Establir un salari mínim de ciutat que compleixi l’establert en les convencions internacionals, el 60% del salari mitjà (uns 1.100 € per a l’àmbit metropolità de Barcelona), i que permeti a qualsevol persona viure dignament. Si els salaris i les condicions de treball han baixat a causa de la intervenció dels governs (contrareformes laborals, atac a la capacitat d’intervenció de les organitzacions sindicals dels  treballadors, retallades en protecció social...), la millora ha de venir impulsada per un canvi en l’acció de les polítiques públiques i el reforçament de la capacitat d’intervenció sindical.

Sabem que la millora de les condicions de treball i salarials, la protecció social i la provisió dels serveis públics d’educació, salut i atenció social són elements d’estímul de l’activitat i del desenvolupament econòmic i de la justícia social. Quan estem vivint en una situació de clara emergència social, on l’atur, la pobresa i la precarietat estan instal·lades, i la lenta i escassa recuperació no es tradueix en termes d’ocupació ni de qualitat, cal actuar. Aquesta realitat no és fruit d’un pur fatalisme, sinó conseqüència d’unes polítiques que han optat per eliminar drets laborals i socials i per retallar la despesa pública i la inversió. Per això, ara que tenim davant un cicle electoral, s’han d’abordar els problemes materials de la gent, els que urgeixen, amb propostes d’acció política, de gestió pública i de mesures de govern.

Correm el perill d’oblidar que la raó de les eleccions és donar resposta a les necessitats de la gent. Els debats sobre una llista o moltes llistes, polítics o no polítics, o qui encapçala la llista, poden convertir la política i les eleccions en un exercici de màrqueting, ple de propostes estètiques i formulacions apolítiques i equidistants, que buiden de contingut democràtic el mateix procés electoral. Si el centre de la política és la gent, els debats s’han de centrar en aquelles propostes polítiques que ens permetin optar per quina acció de govern volem que s’implementi l'endemà de les eleccions per respondre als problemes quotidians.  

Són els problemes de fons de la ciutadania els que han d’orientar les forces polítiques a definir les estratègies i propostes, per tal que aquella pugui optar i votar l’orientació i el sentit que considera més adient. La relació Catalunya-Espanya és un problema polític real i sabem que una o altra composició del Parlament pot reforçar una o altra posició en la gestió del conflicte i en una possible negociació. També ho és, però, que un espai fortde confluència política pot plantejar un canvi radical a les polítiques neoliberals, llargament instal·lades en el nostre país i fortament reforçades per les institucions europees. En qualsevol cas, el que no es pot obviar és que estem immersos en una situació d’emergència social i necessitem poder decidir entre programes que defineixin les estratègies per abordar-la.

La política ha d’assumir la seva raó de ser, articulant la participació social per determinar les accions i mesures polítiques concretes que transformin la realitat. Per això cal política forta, polítics compromesos i polítiques clares. I uns debats en què es rendeixin comptes del que s'ha fet aquests anys i es facin propostes del que es farà l'endemà de ser elegits.